Amb totes les meves lletres: Bicicleta

De color blau. Era blava i les rodes molt grans. Quan l’agafava havia d’abaixar el seient que el meu germà, més alt que jo, havia deixat alçat.
L’aventura començava quan comprovava les eines, que la pressió dels pneumàtics fos l’adequada i amb el pedal esquerre a punt per rebre el primer impuls.
Una cursa que hauria de fer amb la seguretat exigida per la mare: al carrer per on passen els cotxes, mai. El meu circuit quedava reduït a voltar els edificis sense baixar de la vorera. Un recorregut estret i sense visibilitat per girar a les cantonades. Però, convertit en un pilot audaç, no afluixava la velocitat. Fins que darrere d’un revolt vaig tirar a terra a la veïna del davant de casa. Mentre ella es queixava de mal i em deia de tot, jo mirava cap al balcó de casa per comprovar l’abast del meu desastre.
Demanant perdó, vaig aixecar-me jo i la meva bici i vaig tocar el dos tan ràpid com vaig poder. Era necessari fugir del lloc de l’accident com si no hagués succeït mai. Buscar un refugi per la meva companya i per mi. L’amiga que sempre em comprenia quan li parlava. Des que la vaig descobrir embolicada dins l’armari dels pares, abans de Reis, vaig saber que seríem l’un per l’altra.
Els blocs d’edificis nous, acabats de construir, serien l’amagatall perfecte. I aquella baixada impossible em permetria demostrar al meu germà i els seus amics del que érem capaços, jo i la meva bicicleta. De fer veure a la colla que no era el nen petit i negat que sempre s’ensopegava. I vaig practicar una, dues i fins a tres vegades fins a dir-me a mi mateix que tenia l’èxit assegurat davant dels grans. Els vaig anar a buscar perquè vinguessin a veure com jo, el petit de la colla, era capaç de baixar amb la bici per on ells mai s’havien atrevit.
Amb tots expectants mirant-me, al final del pendent vaig perdre el control i estavellat com un ocell a la xarxa, vaig anar per terra.
Vam quedar ferits. Jo amb sang als genolls i rascades al pit i a la panxa. Ella, amb la roda doblegada com un vuit i la pintura d’un costat esberlada.
Semblava que no era prou càstig la meva vergonya i les ferides.
Quan el pare va arribar de la feina va prendre la decisió de desmuntar-la per peces i llençar-la al barranc on la gent deixava les seves deixalles.
Era blava, de rodes grans. La meva amiga de ferro al fons del barranc.