Amb totes les meves lletres: Avis

Era divendres i feia una setmana que estàvem espantats, sense sortir de casa. Dies de neguit enganxats a les notícies. Però ara calia quedar-se a resguard i seguir les indicacions sanitàries. Resignadament.
I aquell dia, el de l’anunciada primavera, no fèiem més que esperar. Mirant el rellotge, comprovant el telèfon, esperant la trucada o el missatge. I per fi, a mitja tarda, va arribar: la Jana havia nascut.
Érem avis.
Em van venir els records de molts anys enrere, de quan jo vaig ser pare. De quan el meu fill, qui ara era pare, va venir al món. I vaig imaginar com se sentiria ell, entre feliç i espantat.
Ens debatíem entre l’alegria i la ràbia continguda per no poder-hi ser. La joia per compartir i dir: som avis; la impotència i la por d’estar retinguts i no saber fins quan.
Malgrat no saber com s’és avi.
I quan la vaig tenir als braços, no va caldre preguntar-se res més.