Amarats

Un relat de: Alex Roa
M’amararé els llavis del teu gust dolç,
Submergit entre les cuixes l’alè més gustós.
Escalfat del teu somriure fràgil,
Del teu rostre alienat,
Tan aparentment lluny, com proper
En realitat.

M’amararé el cos del suc dels plaers,
I amagaré el meu pitjor membre
En el millor dels teus plecs,
Abstret, d’encís i tactes suaus,
Del plaer de despullar-te l’ànima
Amb el cos despullat.

I tu t’amares de la major sinceritat;
Com jo, no ens amaguem,
Ens mostrem esplendorosos,
Oberts els desitjos i tancats els horrors,
Gaudim d’unir-nos
Sense deixar de ser dos cossos.

Amarat de tu, m’embosco
En els teus pits, contorn inexplicable,
Aquell ufanós mont perfecte
Que es desfà com el sucre al tacte.

Esglais, què t’he d’explicar?
M’amaro dels sospirs, i del teu profund
Respirar, i moure’t harmònica,
Com dionisíac trànsit extasiant;
Panteixant, que no d’angoixa,
De plaer asfixiant.

I és el teu plaer, el meu plaer més desitjat.
Envejo cada fil de la roba,
Cada corba de cotó sobre la corba de la pell,
La goma, al maluc, guardiana
del triangular planell d’on emana l’esma
que roba al meu cos el cervell
i al meu cervell el cos.

I aquell final gràcil, peu de nina, petit,
Guarda de la gràcia femenina,
Amanyagador de l’aire aquesta nit.

Com quan t’alces sobre el meu ventre,
O com quan sobre el teu ventre caic fos,
O com quan el sol ja es fon gustós,
O respira el primer aire d’albada, tendre.

I què t’he de dir del que sento...?
Tot aquest temps és gloriós,
De la senzillesa dels cossos humans,
Febles...
De la feblesa dels més íntims membres
Compartits per fer-nos amants.

I t’amanyago... dolça,
Feliç,
Tendra,
Real.

I em somrius als ulls
Tebis, cansats,
Que et veuen nua,
Com si, amb el cos, l’ànima
T’hagués despullat.

Mullat del teu cos,
De la teva ànima amarat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer