ALLÒ DUIA UNIFORME

Acabava de tenir una trifulga amb allò que duia uniforme i encara que llavors s’havia contingut, perquè ell era així, ara la crispació feia acte de presència i s’apoderava de tot el seu ésser. El seu cervell maquinava tota mena de possibles accions a emprendre contra aquests tipus d’actuacions absurdes, impròpies de la funció que aquell uniforme hauria de representar. No era pas la primera vegada que veia comportaments similars, ben al contrari, ja que ell –com gairebé tothom— en podria explicar un bon reguitzell. Això l’induïa a pensar que no era només una qüestió individual d’allò que duia uniforme, sinó que potser es podria generalitzar a bona part dels que duen uniforme.

Encara sort que això li va passar al capvespre, desprès de plegar del treball. Va arribar a casa amb la decidida intenció d’escriure una carta al director dels diaris locals, explicant la experiència viscuda. Però estava molt calent, massa per concentrar-se i dir en poques paraules allò que sentia, així que va fer el que fa gairebé tothom: deixar que es refredi. A l’endemà, com sol passar, quedaria com una anècdota.

Però també necessitava esplaiar-se i comentar-ho amb algú més. Així, doncs, va baixar al bar-cafeteria que tenia a tocar de l’edifici on vivia i allà hi va trobar alguns dels amics i companys amb els que solia passar una estona comentant tot allò que calgués sobre política ( de fet sobre els polítics ) sobre esports (de fet sobre els esportistes ) i sobre qualsevol altra cosa que fos tema del dia, com s’escau en les típiques i animades converses de bar en les que hom arregla el món tot prenent-se una cervesa, o dues.

Només veure’l entrar i abans d’asseure’s els seus amics ja van percebre que venia emprenyat i gairebé sense saludar-lo li van etzibar... —I, doncs, què t’ha passat? I ell, encara excitat, els va explicar la incidència que havia tingut amb allò que portava uniforme. Tots van estar d’acord en que allò que portava uniforme havia actuat com un robot programat, sense criteri, sense un bri d’iniciativa, sense la més mínima flexibilitat, insensible del tot. En definitiva sense fer ús del sentit comú ni, faltaria més, de la pura lògica.

Allò que portava uniforme es limitava a dir, sense ni mirar-se’l ni escoltar els seus raonaments i argumentacions justificades, que no el podia deixar passar, que era per la seva seguretat (sic) que ell només complia ordres i aquestes eren les ordres rebudes. I no sortia d’aquí i ho repetia una i altra vegada, sense respondre a res del que ell li preguntava. Ja desprès d’una estona de monologar, allò que portava uniforme li va preguntar si el podria servir en alguna cosa més.

Aquella frase el va encendre del tot. Si no fos per les complicacions que se li podien presentar, va ser capaç de pensar, amb l’accelerada que va fer se l’hagués emportat pel davant. És una de les conseqüències que pot derivar de la crispació provocada per l’ús abusiu d’una autoritat mal entesa per part d’alguna d’aquelles coses uniformades.

Desprès d’aquella embranzida inicial i acalorada de la conversa, la discussió es va centrar en aprofundir alguns dels conceptes que havien sorgit al principi, quan ell els hi explicava la incidència que havia viscut, i com calia aplicar-los a la pràctica diari: criteri, sentit comú., iniciativa, flexibilitat, sensibilitat, seny, etc. I, també, fins a quin punt eren o no eren compatibles amb la disciplina, la piràmide jeràrquica i el compliment estricte de les ordres a les que estaven sotmesos aquells que porten uniforme.

Van estar molta estona donant-li voltes a aquestes qüestions. De fet, com sol passar, fins que l’estómac donava senyals de feblesa reclamant el sopar. Però van tenir temps de concloure amb acord unànime, que aquests conceptes eren força desconeguts i, per tant, gairebé inaplicats per part de la majoria dels que portaven uniforme i que un país així, dissortadament, no podia funcionar com un país modern, civilitzar i socialment educat, amb independència de la seva independència o de la seva submissió.