Ales de sang

Un focus s'encén enmig de la obscuritat empalagosa, al bell mig de la llum es pot veure una forma humana que s'ha fet una bola en si mateixa, té l'esquena ensangonada, pringosa de substància vermella. La forma es mou una mica, entre gemecs, i es descobreix que és un home. Està demacrat, desnerit, mig mort, suposo que millor estar mort que d'aquella manera patètica. I apareix en escena una dona alta, majestuosa, d'ulls foscos i freds, amb un mig somriure de superioritat, els cabells li cauen sobre les espatlles, són negres com la nit i es confonen amb l'obscuritat que els envolta mentre que la túnica, de color blanc lluent, reflecteix la llum.
-Patètic - diu amb una veu suau tacada d'arrogància i presumptuositat.
La dona s'apropa més a la llum i unes ales blanques i perfectes es mouen amb elegància a la seva esquena. S'ajup una mica només per passar la mà dreta per damunt els cabells ressecs i bruts de l'home de terra, li engrapa els cabells amb la cara plena d'angúnia i l'estira cap amunt per veure-li la cara.
-Quin fàstic - comenta -, no vals res.
I es llavors que alguna cosa es mou a l'esquena de l'home: la sang, que resulten ser plomes tacades i esbocinades, tot aquell embotit vermell són dues enormes ales plenes de sang.
-Estaries millor mort.
Li deixa anar els cabells i es mira la mà amb repugnància, ara la té bruta d'alguna cosa negra que, d'una o altra manera, palpita sobre la seva mà.
-Vols morir? - pregunta sense mirar-lo, encara observant-se la mà i preguntant-se com es trauria de sobre aquella cosa tan esgarrifosa.
L'home simplement gemega encara dins el seu propi dolor i patiment, les ales segueixen sagnant-li, imparables, d'un color vermell que taca els ulls.
-Sens dubte estaries millor mort. - repeteix la dona, aquesta vegada el mira amb ulls plens de repugnància sense ni una mica de pena o compassió.
L'home es fica les mans damunt del cap i intenta fer-se una bola encara més compacta, les ales li tornen a caure al damunt completament mortes i el banyen en sang.
-Sí, has de morir - decideix finalment ella.
S'aparta una mica i estira la roba de la túnica que, segons ella, ha quedat massa a prop d'aquell home. De sobte l'home crida i la seva pell comença a desfer-se, les plomes sangonoses cauen a terra amb un so enganxós seguint-les. I finalment desapareix deixant darrere seu un munt de plomes vermelles i una enorme taca de sang.
La dona somriu amb desdeny.
I les plomes es desfan deixant taques vermelles aquí i allà, embrutant el focus de llum que cau sobre elles.
I la dona crida, un crit agònic, torturat. Cau a terra. La túnica s'estripa i la deixa nua, a terra, tremolosa, mentre les seves ales, blanques, formoses, emplomallades, comencen a tenyir-se d'un vermell que embogeix. I ella crida. La seva pell s'esquerda i queda d'un color marbre pàl·lid. Els seus ulls s'alcen cap a un munt de la obscuritat que coneix massa bé, ara ja no són foscos i freds, ara s'han convertit en dos punt brillants plens de dolor, patiment i una necessitat horrible de redempció.
-L'arrogància i la presumptuositat només porten dolor i pena - dic amb una veu irreal i tranquil·la -, allò que més odiaves és en el que t'has convertit.
Ella em mira i simplement, gemega, es tapa la cara i sembla que plora.
-Jo no sóc com tu, no mataré a ningú - dic mentre l'observo amb indiferència -, de fet ni tan sols tinc la suficient compassió com per acabar amb la teva patètica vida.
I el focus s'apaga tal com s'havia encès. L'escena s'ha acabat, s'ha apagat, i alguna dia tornarà a repetir-se: per una banda l'àngel que no és capaç de compadir-se, un àngel endimoniat, i per altra banda aquell àngel que ha aprés a base de dolor, sang, patiment, el valor d'una sola paraula.