Al claustre de la mort

Maragda (N.),

M'omples de goig amb les teves sàvies paraules. El que dius és ben cert i estic d'acord amb tu. Pensa, però, que és un relat i que precisament el que vull desencadenar és comentaris dolços com les glicines i d'una riquesa formidable.

Prenc bona nota del teu suggeriment, SEMPRE seran benvinguts. D'en Calasso només n'he llegit articles que lloen les seves obres, la majoria encara en italià, i, sí, en efecte la més prometedora deu ser la que em recomanes. Moltes gràcies, de tot cor Maragda.

Respecte al teu poema trobo encertat que l'hagis volgut cenyir els cànons més estrictes en la forma atesa la trascendència que degudament explicites.

És una peça clara i colpidora, emprant paraules contundents gosaria dir; però calia.
El teu element terrenal, entès com una persona que ha viscut i viu tocant de peus a terra, és ben palès, i ho comparteixo.
Al meu entendre, converteixes el vers i la poesia en els més purs, legítims i essencials transmissors de sentiments.

És, sens dubte, una demostració magnífica dels que reivindiquem la poesia curulla de sentiments (siguin de la mena que siguin) com el mitjà més escaient, per reflectir el nostre paisatge interior en l'estat més bell i humà. Especialment per seguir bategant.

Amb els teus versos has il·lustrat, una vivència, uns sentiments, ben vius i sempre inefables i amb paraules a anys llum del que podem valorar com a efímer i eteri.
És evident, que només un univers prometedor com el teu: noble i sincer, és capaç de, malgrat tot, seguir anhelant amb serenitat un horitzó d'esperança.

Ets una joia per a aquest jardí, i això, no és fantasia.
Una cordial abraçada!

Per propia experiencia et puc dir que l'estada(nou mesos de la meva vida),en un ordre monastica, despres de quaranta-cinc anys encara porto la vida que em va donar aquell lloc, al llegir el teu precios poema m'hi has fet pensar una miqueta més. GRACIES !

un poema que transpasa el sentiments, existencial.
Profund, m'ha transportat al més enllà.

Si la fot és teva , és molt mistíca,felicitats

Inclús quan mori, vull ser aquell egoísta, vull mantenir la meva esència. Quan el meu cos reposi sense vida, vull que les flames netegin tota aquella brutícia que el temps hagi grabat en ell. Les teves paraules donen pau i serenitat davant aquesta realitat que tanta por ens fa. Petons.

Deunido quin escrit més intens.
Descrius el claustre de la mort, amb unes paraules que hem deixen impressionada.
Molt bé noia, m'agradat molt el teu relat.

predomina en tot el què he llegit de vos. Llenguatge acurat, precís dóna força i embolcalla de màgia el què escrius. Em deixes sempre en un estat d'embobament de bo, bo que trobo els teus poemes.

Parles del Atles Furtiu, l'Atles Català fet per els jueus mallorquins Abraham i Jafuda Cresques, després Jaume Ribes una vegada convertit a la força l'any 1391, està a la biblioteque universal de Paris, crec que allà on hauria d'estar és a Mallorca.

na Carme riera ha fet una 2 part del Darrer Blau, no gastis el doblers, Cap el Cel Obert és infernal ... no val la pena ..

Lo que passa que ho veiem des de òptiques diferents, el Darrer Blau na Carme Riera només fa agafar una història que en Braustein l'any 1936 ja l'havia contada, és un fet cert que va desencadenar els processos inquisitorials del segle XVII d'aquí ve el "problema" xueta i ho ha novel·lat , però almanco la Riera ho tracta en cert respecte, de totes maneres compares la visió que tenen dels xuetes na Riera, la Janer i la Rosa Planes i és la mateixa, lo dels xuetes és un tema fascinant és molt complexa i llarg, a mi personalment m'interessa com a estudi sociòleg, però per la generació dels meus pares i padrins ha estat molt greu, ha estat causa de molt de patiment i llàgrimes, encara que sembla mentida, quan manco ho esperes surt, és un fet que encara roman dins la memòria col·lectiva dels mallorquins,

Per jo la millor escriptora mallorquina és na Maria Antonia Oliver.

Maragda et contest a un relat teu perquè així pens que em llegiràs, respecte al comentari que fas de Màrmara de la Janer, ella parla d'un Forteza, xueta com jo, no sé si saps lo que som els xuetes, som descendents dels jueus conversos mallorquins, no estic gens d'acord amb el tractament que li dona al personatge i li vaig dir personalment, som amiga del seu pare, a ella la conec de petita, els xuetes hem estat un col·lectiu fins fa pocs anys discriminats per els altres mallorquins, ella presenta en Forteza amb el físic i els trets del típic jueu de ghetto, reprodueix tots els tòpics que sempre han representats els jueus. Ella em va dir que havia volgut reproduir la faula de la Bella i la Bestia i clar la Bestia havia d'ésser un xuetó ... segons els altres mallorquins la Bestia no podia ésser altra cosa ... el pinta lleig com un pecat, encorbat, ulls d'òliba ect ... Na Janer a més d'una bleda, és la pitjor escriptora mallorquina que hem tengut fins ara ...

Una aferrada
Conxa

pels teus darrers versos de "Al claustre de la mort".

Salut!

LLIBRE

Els cossos són un banquet per als cucs que ens degustaran. Són de gust temporal!
Però en les paraules hi queda una part de l'essència de la persona, hi plana l'ànima en cada vers. I respirant les obres fetes pels qui ja no hi són, t'impregnes d'ells /elles de nou...
Un banquet que sempre tindrà gust a ells/elles!
Com sempre, versos exquisits!

del claustre de la mort, no queda res d'allò que molts hem procurat tenir-ne cura: el cos.

La matèria ens resulta necessària per existir entre l'humanitat, però està ben clar que allò que queda, l'essència, és l'ànima. O, com molt bé dius, les milers de versos que reviuran en ser llegits per la persona estimada.

És un poema que emana tristor potser tot just pel tema que toca: la mort. Però que no s'embolcalla d'aquest sentiment sinó que mira més enllà, en el futur del no-existir, i procura esbrinar què quedarà, de la persona, quan marxi cap al claustre de la mort.

Molt treballat, llenguatge acurat, rimes cercades amb el·legància.

M'ha agradat.

LLIBRE