Afecte d’infant

Sonava el telèfon i la Maria va córrer a agafar-lo perquè el timbre insistent no despertés el nen. Tot i ser tranquil feia un parell de nits que no dormia gaire i només feia que plorar.

- Si?
- Dolors? ...
- Hola Anna, què tal?
- Bé i tu? Perquè parles tant fluix?... El teu home m’ha dit que portes nits que no dorms bé...
- Home, més que res és degut al nen, no para de plorar durant la nit, sembla que sàpiga el que està passant... aquest matí he aconseguit que s’adormís, no sé quan durarà...
- Vols dir? ... no crec dona, només té dos mesos, és impossible que en pugui ser conscient...
- Ahir vaig estar llegint un llibre que eludia a la capacitat de captació d’un infant...
- Llegeixes massa la veritat, tu el que necessites és distreure’t una mica, desconnectar i el més important: dormir...
- Si ho sé, però ara per ara el més important és el nen...

Després de parlar amb l’Anna, la Maria va penjar el telèfon. Parlar amb la seva germana la incomodava i considerava que, des de sempre, era insistentment pesada, malgrat tot se l’estimava. La Maria es va dirigir a l’habitació del nen i obrí la porta suaument. Amb els ulls com dues taronges, les galtes vermelles i rodones i ben despert es va quedar mirant a la seva mare somrient. Ella davant d’aquella mirada de tendresa i felicitat no va poder aguantar la temptació d’anar cap a ell. - fet i fet està ben desvetllat- pensava la mare. En agafar-lo el nen va fer un xisclet de complaença i la mirà amb els seus ulls dolços com la mel. Malgrat la poca llum que hi havia en aquella habitació ella podia veure en plenitud com li brillaven les pupiles al seu petit. Se’l mirava plaent sense dir res, simplement observant aquella escena tant i tant especial per una mare: l’amor d’un fill. Decididament va anar cap a la sala i es va assentar al sofà, el nen seguia mirant-la amb gran intensitat i ella somrient altre vegada se l’acostà a la cara. La Maria li feu un petó al front i preparà el nen per donar-li el pit. El nen delicadament s’acostà a la meta i començà a mamar amb intensitat donant a entendre que estava afamat. La mare el continuava mirant amb un somriure extens quan una llàgrima va córrer per la seva pàl•lida cara de pell caucasiana fins a tocar el caparró de la criatura. Com si sabés què passava, el nadó alçà la seva ma i acaricià la galta de la seva mare amb tendresa mentre la mirava sense deixar de mamar. Ella es quedà impressionada davant aquell gest. Durant un moment de distracció el nen obrí la boca, s’apartà del pit de la mare i es posà a riure i sense tenir-ne l’intenció deixà anar un so semblant a una paraula molt coneguda: ella. -Com pot ser que faci tals coses si només té dos mesos?- es preguntava a si mateixa.

En aquell moment, davant d’aquella escena d’amor, es va adonar que el dolor desapareixia, que ja no li podrien dir mai més Dolors, si no que l’esperança feta carn en un gest d’amor havia fet néixer l’esperança. Ara ja només podien dir-li Maria.