Abián, Abián: veiam!

Abián, Abián: veiam!
Comentaris a Alfredo Abián, vicedirector de “La Vanguardia”

El idealismo siempre ha sido una herramienta para transformar el futuro, aunque si se emplea mal es el combustible perfecto para alimentar la estupidez.
L'idealisme no és sempre estupidesa tot i que pot ser un “combustible perfecte” per alimentar-la.

Los seres humanos somos así. Capaces de filosofar durante días, semanas e incluso años sobre realidades virtuales efímeras.

És una característica dels sers humans, què? Crear combustible? O filosofar durant més temps del lógic sobre “realitats efímeres”? Sembla que es refereix a la segona opció.

Sobre bobadas, que dirían nuestros ancestros, pragmáticos ellos.
Filosofar tant, seria una ruqueria a parer dels nostres avantpassats que deuen ser savis per definició o com a mínim “pragmàtics”.

Las reacciones ante el llamado movimiento del 15-M reflejan esa fantasía en la que nos movemos.

Ara entrem en matèria: les “reaccions” front al 15-M – és a dir, no el propi 15M - reflecteixen (no reflectirien, ja passem a fer afirmacions) que ens movem en una fantasia. O sigui, que ens situem en l'alternativa que l'idealisme és estupidesa, tot i que alguna vegada -per casualitat? - serviria per transformar.

Cuando una sociedad afronta situaciones extremadamente complejas, los síntomas de desvarío pueden ser infinitos; proporcionales al desastre que percibimos.

El que ara passa, aquesta fantasia o estupidesa, aquest filosofar sobre realitats efímeres, tindria lloc perquè estem en una situació “complexa”  Llavors es detectarien, no ja idealisme, estupidesa, fantasies, sinó “símptomes de desvari”. Però les situacions complexes – crec que es refereix directament a desatroses - requereixen o haurien de requerir rumiar una mica, sinó com es resolen?

Los archipiélagos del bienestar donde ubicamos nuestras mansiones imaginarias se secan; las fantasías de cemento camuflado y cristal con las que soñamos se tornan en hipotecas impagadas.

No sé de qui deu estar parlant: qui pot imaginar-se mansions en arxipèlags? Quatre gats. Que s'eixugui un arxipèlag és difícil; potser estar pensant en un oasi? Les fantasies del ciment si que són més normals, però aquestes fantasies crec que són diferents de les quals parlava d'abans, més aviat són ambicions, aquí. Ambicions dels que s'han cregut allò que els deien: que eren rics, que progressaven,... i ara cal pagar la hipoteca, fins i tot amb el sou i la pensió dels avaladors colaterals.
Estem en crisi, això és una realitat, ve a dirl 'editorialista, i li diu a la gent que té algun poder econòmic -gent amb mansió ni que sigui imaginària -..

El presente se escurre de las manos y algunos se cabrean por temor a afrontar una calidad de vida menguante.

Aquí, el registre narratiu s'apropa al llenguatge del carrer amb el concepte “cabreo” que deu ser un equivalent de dreta a la “indignació”. Per què es cabregen? Home!, ningú els havia advertit que el progrès era tan “efímer”, més aviat a l'inrevés: qui no veia el progrès era titlat d'estrany, de pessimista, de ressentit, etc. Però això no seria motiu per simpatitzar amb aquesta gent plena de desvari, ni conceptualment.

En ocasiones, hasta se enfadan quienes tienen menos que perder. Incluso, aquellos que han conservado y hasta incrementado su estatus, sea social o económico.

Introdueix el tema dels mimats – entre els indignats - : aquells que no s'haurien de queixar és queixen.
Tanmateix, de vegades els que més malament estan, ho estan tant, que no es poden ni revoltar-se.

No recordamos si fue un sabio o un cretino, pero alguien dijo que los imbéciles no se equivocan nunca.

Wikipedia, una enciclopedia lliure i gratuïta potser el podria ajudar; o directament google (efectivament, la frase existeix i sembla ser de De Gaulle. Qui gosa treure el seu nom, però? Aquest senyor va caure a conseqüència de maig del 1968. Seria d'”imbècils” parlar-ne)

Y los debates que se reproducen ahora, frente a supuestos y novedosos movimientos sociales, son los de siempre. La misma geometría variable que activó el sesentayochismo, idénticos descubrimientos de la pólvora.

En aquest repàs impressionista en qual insinua més que diu, conclou que només veu repetició del desvari, estupidesa, fantasia, etc., que insinuava més amunt per als indignats. La primera frase referent a la transformació era només un petit pas enrere per saltar més lluny.

Se han llenado y se llenan millones de folios sobre fenómenos sociales paranormales que algunos predicen eternos, aunque la historia acabe convirtiéndolos en anécdota.

És tanta l'estupidesa que arriba a comparar la reflexió sobre temes socials amb discutir de fenòmens paranormals tot i haver dit que la situació era “complexa”, o sigui, desastrosa. Tanta preocupació i insistència amb el desvari comença a fer sospitar.

Eso sí, con voz de entrada de whisquipedia.

Insinua que tot això passarà, malgrat que acabi sortint a una figurada “whisquipedia”.

Esperemos el dictado del tiempo.

Sempre podrà recórrer l'editorialista a la primera línia del text on es deia que de vegades l'idealisme porta a quelcom bo, un cop que ja ens ensumem que allò que és dolent de bon començament, difícilment acaba sent positiu per a algú.
...
Ara entenc perquè calen estudis de filosofia: per poder editorialitzar i crear un efecte balsàmic entre els lectors - amb un cert poder adquisitiu - preocupats: tot això del 15-M són fantasies,estupideses, símptomes de desvari, de whisquipedia però per si de cas com la situació es “complexa”, tot i que no cal estudiar-la perquè seria perdre el temps, cal deixar una possibilitat de que per trencar la regla: aquest idealisme doni algun fruït. Però, tranquils, normalment els de baix es fotran un cop més, com sempre, sinó, perquè són tan babaus - de no creure en l' “idealisme”! -.

(A fi i efecte que tot es quedi en estupidesa, cal gastar-se, tanmateix, i preventivament, alguns calers per fer possible que les queixes a les polítiques de retallada no prosperin; d'això ja se n'encarrega el conseller aquell - que procurarà no equivocar-se més per tal de no augmentar el nombre de descontents, com molt bé assenyalen les cometes que intencionadament posa La Vanguardia, als seus comentaris estrafolaris - . Però d'això no se'n parla a aquest editorial, és un tema diferent, completament diferent!)