A TOC DE GRALLES

Ahir al matí, dissabte, desprès d’una llarga caminada per solitaris paratges muntanyencs, havia arribat el moment de donar al meu cos el merescut descans que em reclamava. En l’indret on vaig aturar-me, endinsat en la boscúria, hi ha un arbre espectacular. És un avet alt, esvelt i ben dret, que destaca molt per sobre dels altres que l’envolten els quals, tot i la seva notable envergadura, a la seva vora semblen de miniatura. S’erigeix, sol i majestuós, al bell mig d’una clariana que encara el fa ressaltar més. Malgrat que el seu tronc és robust, la perfecta verticalitat de la seva gran alçària li dona una aparença d’enganyosa fragilitat. M’ha vingut al cap la imatge d’una torre castellera.

Com faig cada diumenge, si el dia és assolellat i avui ho és, surto a passejar. Normalment dono un rutinari tomb per la ciutat i l’acabo en el bar prop de casa, assegut a la terrassa fent el vermut tradicional. Avui, però, és diferent. Me n’he anat directament a la plaça major on s’hi celebra la diada castellera, que enguany es presenta molt interessant. Hi he arribat just quan una de les colles aixecava, al bell mig de la plaça, un castell dels anomenats de gamma extra. M’ha vingut al cap la imatge d’aquell arbre. Malgrat la seva dificultat, l’han carregat i descarregat amb solvència i seguretat, cosa que ha desfermat l’entusiasme dels castellers, ara alliberats de la tensió acumulada, i ha fet vibrar d’emoció el públic que els ha dedicat una clamorosa ovació de reconeixement per la feina ben feta i per l’èxit assolit.

Sé que algunes persones pateixen alhora de l’aixecament d’un castell, per si fa llenya, o pel risc de caiguda de la canalla. Però a mi m’emociona sentir el so de les gralles anunciant que tot està a punt per tirar endavant i m’agrada veure com amb fluïdesa, seguretat i coordinació va construint-se ordenadament el castell sobre una poderosa i soferta pinya que, com les arrels de l’arbre, sosté el tronc que va creixent. Em commou veure com els agosarats marrecs, nens i nenes, amb una agilitat, lleugeresa i seguretat impressionants s’enfilen per les espatlles dels homes i dones que formen cadascun dels diferents nivells del castell, fins a fer el gest victoriós d’alçar el braç i la ma estesa amb el que l’enxaneta el culmina, com la fulla petita i tendre culmina la capçada de l’arbre.

Malgrat l’hora que és, he anat al bar a fer el vermut. Entre glop i glop he pensat que no sé perquè havia relacionat les imatges de l’arbre i del castell si no tenen res en comú. Un castell pot ser una metàfora per a moltes coses, però comparar-lo amb un arbre? He conclòs, encertadament, que no ha estat res més que una concessió inconscient a la divagació.