9-N MASSA TENSIÓ

9N-MASSA TENSIÓ

Alguna cosa em devia passar d’anòmal, perquè feia dies em pujà en excés la pressió arterial de manera notable i notava que la cosa ja derivava en una constant. Tal fora la preocupació que vaig determinar visitar a la meva metgessa de capçalera.

Ignorant la causa del què ho podia fer que m’elevés tant la tensió, i després de l’habitual interrogatori, vam arribar a la conclusió que el motiu devia ser un exagerat estrés degut a què em prenia massa seriosament la rabiosa actualitat del 9-N.

És cert. Darrerament a part d’alternar constantment les tertúlies de les cadenes televisives, mirar-me tots els diaris digitals, seguir l’actualitat a través del facebook, i llegir la premsa, no tenia cap més entreteniment que dedicar-me de ple (sobre tot quan sortia pel carrer), d’observar el mòbil que no parava de rebre missatges i whatsapps sobre el tema: que si acudits, que si imatges, que si vídeos, que consells jurídics, amenaces, requeriments, recomanacions, instruccions, avisos, etc. I és clar, això em devia alterar sense jo adonar-me’n la tensió arterial. Tant pendent n’estava del maleït aparell que eren sovint les topades que em donava contra faroles, arbres, persones, o qualsevol mobiliari urbà que s’oferia al meu pas.

Així doncs, com a primera gran teràpia, vaig determinar prescindir del cel•lular quan sortís a passeig i poder d’aquesta manera, gaudir i contemplar el meu entorn , sense les continues demandes de l’aparell.

Creia que havia trobat la solució idònia, per al menys, no ensopegar més per causa de la meva obstinada fixació en mirar-me contínuament la petita pantalla (quan la llum ambient m’ho permetia, és clar). Però arribà un dia que en plena caminada relaxant pel parc proper a casa, tot d’una, veig passar una noia encantadora i suggestiva que m’obligà a seguir-la amb la mirada fins que les cervicals ja no em van permetre més el gir, i evidentment, com no vaig deixar de fer passes mentre l’aguaitava, el peu se m’escolà per una boca de reg que no tenia la tapa adient, i la castanya fou impressionant, i les conseqüències encara pitjors.

Maleí aleshores no disposar del meu apreciat telèfon per tal de poder demanar urgentment l’ajut que vaig haver de menester i que m’exigeix, ara, a un "repòs" d’obligat compliment, no fos cas que em tornessin etiquetar com a hipertens.