L'ESPERA SE'M FARÀ LLARGA (4/4)

Han passat uns dies des d’aquell en que vam fer realitat tant el seu somni com la meva fantasia. Va ser a casa. M’havia dit que volia parlar amb mi i vaig pensar que, convidant-la a sopar, tindríem ocasió de conversar tranquil•lament sobre el que fos que la preocupés. Quedarem a dos quarts de nou. Va acceptar la invitació, tot i sabent que era el centre de la meva fantasia sexual. De tota manera, abans ja m’havia deixat ben clar i de forma explícita, que ella no la faria realitat. Això, doncs, no era cap problema. Però les circumstàncies van capgirar-ho tot i el que havia de ser només una amical conversa, es va convertir en una mena de cerimònia orgiàstica, una eclosió dels sentits, un camí que recorregué cadascun dels racons dels nostres cossos, despertant totes les sensacions epidèrmiques i fent esclatar totes les emocions. Un oblit del temps i de qualsevol condicionant previ. Una nit en que el sexe va adquirir la plenitud en tota les seves manifestacions. Una situació irrepetible.

Quan a l’endemà al matí d’aquella inoblidable nit se’n va anar de casa, no vam parlar gaire. No calia. El nostre ànim ho deia tot i les nostres cares encara reflectien la felicitat que ens havíem donat en l’experiència viscuda tan intensament. Tot i que han passat uns dies, quan hi penso –i és sovint- el cos s’excita sensiblement i el cap se satura de records plaents. És cert que s’ha esvaït la meva fantasia, però ha augmentat el meu desig. M’agradaria reviure aquells moments amb la mateixa passió d’aleshores, però sense la pressió d’una estrena. És el que jo voldria... Però... i ella? Què en pensa ella? Ho voldrà reviure? No ho sé. No em vam parlar. Potser els dos pensem el mateix però no ens ho hem dit.

Com saber el seu pensament sense que se’m noti la meva fal•lera? Qüestió delicada que requeria tacte, per si de cas ella s’havia oblidat d’aquella fantàstica experiència... A primera hora de la tarda m’ha telefonat preguntant-me si havia trobat una arracada, que potser li havia caigut aquella nit... L’he trucada al cap d’una estona... —Sí, era sota un dels coixins del sofà. Si vols, ara mateix te la porto a casa... Uns instants de silenci, i em diu... —No, ja vindré jo a buscar-la. —Quedem a dos quarts de nou?— Naturalment vaig dir que si... Només de pensar-hi ja em sento transportat a una situació com aquella que imaginava irrepetible. Per això és que l’espera se’m farà llarga...