180 Gigabytes d'amor

S'imaginava el cel com una mena de cibercafè sobre els núvols, on els àngels, grassonets adorables de rínxols daurats, enlloc d'acariciar cordes d'arpa teclejarien suaument les tecles d'uns ordinadors amb la memòria infinita. De fons se sentiria la música tènue del fil musical, i una llum elèctrica d'una força radiant banyaria tots els rostres.

En aquell moment, l'única llum que banyava el rostre d'en Jordi Casagolda, apart de la poca que entrava del carrer i que també banyava les façanes velles i ennegrides que es veien per la finestra, era la pàl·lida, somorta llum que desprenia la pantalla del seu ordinador portàtil. Estava assegut davant la taula de fusta de pi que tenia a l'habitació. Embadocat. Navegant per internet. La Sílvia, la seva xicota, que ja feia estona que s'havia posat el pijama i estava estirada al llit, va tancar la novel·la que tenia a les mans, la va deixar sobre la tauleta i va dir:

-Apaga aquesta andròmina d'una vegada i fica't al llit.

Va imprimir a la seva veu una nota autoritària, castrense. Ell es va girar sorprès. Semblava que de cop i volta se'n recordés que existia vida més enllà de la virtual.

-Sí, només un segon.

-Ni un segon ni mitja dècima. Apaga'l i fica't al llit.

Finalment, després de preguntar-se a què venia aquella bel·ligerància, en Jordi va respondre:

-Ho sento, ¿d'acord? No cal que et posis així. Ja t'he dit que ho sentia, ¿què més vols que et digui? Ho sento.

El que sentia era haver-se oblidat que avui era l'aniversari de la Sílvia. Després de la feina, ella havia anat amb la Marta i la Clara, les seves amigues de tota la vida, a prendre alguna cosa per celebrar-ho. I havia marxat al cap d'una estona, abans que les altres dues. En Jordi em deu estar esperant, els havia dit mentre es posava la jaqueta, suposo que m'haurà preparat alguna cosa per aquesta nit. Potser anirien a sopar a un restaurant, com l'any passat, barrinava la Sílvia, mentre tornava caminant al pis. Però es va adonar que en Jordi se'n havia oblidat quan, després de deixar la bossa sobre la taula del menjador, va entrar al dormitori i el va veure allà assegut, donant-li l'esquena, de cara a la pantalla. Per saludar-la, va alçar enlaire una mà. No va dir ni una paraula. Ni tan sols es va girar. L'hauria escanyat.

-No ho deia pas per això -va dir ara la Sílvia-. Ni me'n recordava.

I tot i que llavors s'havia apoderat d'ella una emprenyada terrible -que havia amagat tot el vespre darrera un mutisme sorrut-, era veritat que en aquell moment havia deixat de pensar-hi. El problema era un altre. D'un temps ençà, hi havia un maldecap que torturava la Sílvia. Si bé en Jordi sempre havia mantingut amb el seu ordinador una relació molt estreta -més enllà de la que li exigia la seva feina de dissenyador gràfic-, últimament la cosa havia empitjorat. Molts dies, fins i tot entre setmana, s'estava enganxat a la pantalla fins a altes hores, buscant vés a saber què. Si una nit, després de sopar, la Sílvia li deia que tenia ganes d'anar al cine, ell li preguntava quina pel·lícula tenia ganes de veure. La baixaria d'internet i la podrien veure junts a l'ordinador.

-Però jo no vull veure-la a l'ordinador -contestava llavors la Sílvia, molesta-, jo vull anar al cine.

Havia començat a veure el portàtil d'en Jordi com una amenaça autèntica per la seva relació, un element que, si li permeties, podia guanyar molt terreny. A hores d'ara, amb un ordinador ho podies fer gairebé tot: comprar el que se't acudís, conèixer gent, escoltar música i veure pel·lícules. No calia que et moguessis de casa ni per anar al supermercat, ni de botigues, ni per parlar amb els amics ni per anar al cinema. Si el deixaves, aquell estri d'aparença benigne podia acabar dominant la teva vida de cap a cap.

La Sílvia, que seguia amagant aquella por darrera la cortina de duresa que en Jordi acabava de malinterpretar, va insistir:

-T'he dit que apaguis aquesta andròmina d'una vegada i et fiquis al llit.



La Sílvia no era l'única dona que s'havia preocupat pels hàbits informàtics d'en Jordi Casagolda. Un parell d'anys abans, quan encara no se'n havien anat a viure junts, un vespre que en Jordi estava, com de costum, navegant al seu dormitori, va sentir la conversa que els seus pares mantenien a la sala d'estar:

-No ho sé -la seva mare-. Es passa tot el dia enganxat a la pantalla. No ho sé. Em preocupa. Gairebé no surt.

-Això és normal, dona -va contestar el seu pare, que tenia el costum de parlar amb aquell to doctoral, com si sempre tingués una pissarra darrera l'esquena i un públic prenent notes assegut al davant-. Les generacions acutals estan familiaritzades amb les noves tecnologies. Els hàbits evolucionen, dona. La joventut ja no entén la vida com l'enteníem nosaltres. Dona.

-Però això no pot ser bo de cap de les maneres -va continuar la mare-. Li hauria de tocar una mica l'aire. Quedarà ben pansit, tot el dia allà dins.

-Deixa'l estar, dona. Ja li passarà.

-Hauria de sortir més. A aquest pas, es quedarà per vestir sants.

En això, va pensar en Jordi Casagolda des de la seva habitació, tot teclejant amb rapidesa, t'equivoques de mig a mig.



En Jordi es va quedar un moment dret al costat de la porta. Els seus ulls, petits i lents, que feien que les coses que es mirava semblessin molt llunyanes, van resseguir el paisatge que se li estenia al davant. Era una d'aquelles cerveseries prefabricades a l'estil irlandès, amb una barra llarga al principi, seguida d'una gran sala plena de cadires i de taules baixes i rodones al fons. Els cambrers, atrafegats, carregats de gerres, entraven i sortien de l'espessa cortina de fum que separava les dues parts.

Hi havia molta gent. Alguns estaven asseguts al voltant de les taules, d'altres estaven drets. La clientela estava composta en la seva majoria per grups d'homes de mitjana edat que, per algun motiu que al principi en Jordi no va advertir, cridaven i suaven amb exageració. En aquell moment, un grup, en un extrem de la sala, va començar a cantar. Càntics impetuosos entonats a l'uníson. A en Jordi li va caldre adonar-se de la presència de la pantalla gegant per recordar-ho: aquella nit el Reial Madrid i el Barça jugaven un partit de futbol.

Amb tanta discreció i sigil com un pingüí travessant una manada de búfals, va creuar el local. Al mig d'aquell mullader, endiumenjat com anava, amb els cabells humits de colònia, la camisa neta i planxada i les sabates tan ben enllustrades, en Jordi Casagolda es va sentir molt ridícul, però va fer el cor fort i va arrossegar la seva incomoditat entremig dels crits:

-¡Ja hi som!

-¡¡Sempre igual!!

-¡¡¡Àrbitre, cabró!!!

Li van deixar sobre la taula la llimonada que havia demanat, i després va començar a tamborinar la fusta amb la punta dels dits, amb la idea que la melodia el distragués de les cabòries que en aquell moment començaven a inundar-lo. A les fotos que la Sílvia li havia fet arribar hi apareixia una noia castanya prou bufona, de trets fins, amb bon tipus i uns ulls marrons que li van semblar càlids i desperts; però amb els chats no se sap mai: la gent fa trampes per dissimular els seus defectes: fan contorsions acrobàtiques davant la camera per amagar les pitjors zones, i, els més experts, unten l'objectiu amb vaselina perquè una benvolent cortina borrosa faci més amable la realitat. Ell mateix havia fet una mica de trampes, amb la foto que li va enviar: era de feia un parell d'anys, i hi apareixia un Casagolda més prim que no pas l'actual, on les entrades, que ara començaven a obrir-se-li pas amb força sobre el front, pràcticament no existien.

Durant una estona, la ment de l'incorregible pessimista que era en Jordi Casagolda va continuar brunzint dintre el seu cap, igual que una mosca impertinent. S'imaginava creuant la porta un monstre bicèfal, una gàrgola, un leviatà... o potser la dona grassa que l'havia atès darrera el taulell ara feia una setmana, quan s'havia anat a renovar el carnet d'identitat. Aquella dona grassa i madura, tot desgana, que l'havia atès mastegant un xiclet. Si podia ser qualsevol ¿perquè no podia ser aquella dona del xiclet la que estava esperant?

Deu minuts després, va arribar la Sílvia. En Jordi va llançar un llarg bufec d'alleujament. Fins i tot era més maca que a la foto. Duia els cabells recollits en una cua i anava vestida amb uns texans clars i una camisa de tires de color blau marí. El va reconèixer a ell, al fons de la sala, i va ensenyar les dents sanes i brillants en un somriure que va fer que en Jordi s'oblidés del xivarri que els circumdava. Es va dirigir cap a la taula. Quan ja la tenia al davant, en Jordi es va aixecar per fer-li dos petons. Després es van asseure, tots dos amb un somriure inquiet travessant-los el rostre de banda a banda, igual que una cicatriu molt llarga.

Sense deixar de somriure, ella va disculpar-se:

-Sento haver arribat tard, però és que he hagut de portar el meu germà a una festa.

En aquell moment, per un instant, la Sílvia va deixar de somriure i va fer cara pensarosa. Va fixar la mirada en algun punt del terra enrajolat i després va tornar a somriure. Però aquest cop va ser un somriure cap endins, replegat sobre si mateix, un somriure reflexiu:

-És tot un personatge, el meu germà -va dir finalment-. Em sembla que ja te'n havia parlat.

-Sí, em sona que me'n havies dit alguna cosa.

-Ara esta sortint amb una dona de trenta-set anys.

-¿Ah, sí? ¿I el teu germà quants en té?

-Dinou.

-Déu n'hi do -en Jordi va acompanyar les seves paraules d'un expressiu gest amb el cap.

-Sí, Déu n'hi do -va repetir ella-. Es van conèixer a la piscina, l'estiu passat. El meu germà era el socorrista. S'hi avorria com una ostra, tot e
l dia assegut sense fer res. M'avorreixo tant, em deia. Va ser fent de socorrista que es va afeccionar a la lectura. Es va empassar sencer El senyor dels anells, i després va continuar amb les novel·les de l'Isaac Asimov i les de l'Stephen King. Almenys li va servir per alguna cosa, treballar de socorrista: per afeccionar-se a la lectura... i per conèixer-la a ella, és clar. ¿Saps com es van conèixer?

-No. ¿Com?

-En el temps que portava treballant a la piscina, el meu germà no havia tingut cap problema. Vull dir que el màxim que havia hagut de fer era avisar un parell de bordegassos que feien merder a la piscina petita. La resta de temps s'estava assegut a la cadira, llegint. I només aixecava els ulls del llibre un cop molt de tant en tant. Aquell dia va sentir tot de gent cridant, va aixecar el cap i la va veure a ella flotant inconscient dintre de la piscina, de panxa enlaire. Havia tingut un tall de digestió.

-I després, ¿què va passar?

-El meu germà li va fer el boca a boca i alguna d'aquestes tècniques de primers auxilis que li havien ensenyat al curset, i a poc a poc va tornar en si. Després estava emocionadíssima. M'has salvat la vida, no parava de dir-li. Plorava d'agraïment. Aquell vespre va insistir per convidar-lo a sopar a un restaurant de luxe. Va ser l'únic que se li va acudir per agrair-li el que havia fet. I després d'aquell primer sopar n'hi va haver un altre, i després un altre... fins avui -va concloure, arronsant les espatlles en un gest que va fer somriure en Jordi.

-¿I quants anys has dit que tenia?

-¿Qui? ¿Ell o ella?

-Ella.

-Doncs mira, precisament avui ha complert els trenta-set. Celebrava una festa al seu pis. Els meus pares s'han emportat l'altre cotxe i per això he hagut de portar el meu germà. Per això he arribat tard. Em sap greu.

-No, no pateixis. No feia pas tant que m'esperava.

Mentre ella li explicava la història del seu germà, en Jordi no havia deixat de pensar ni un moment en l'estrany que era estar parlant amb aquella familiaritat amb algú a qui veia per primer cop. Per una part era lògic, tenint en comte les hores que havien estat parlant -si és que es podia dir "parlar" a comunicar-se a través de la pantalla-; però, per l'altre, no deixava de ser estrany, poc natural, incòmode. En Jordi va sentir tota l'estona aquella lleugera incomoditat. Més que res era la tensió de sentir-se a prova, com si estigués al mig d'un examen: ¿què deu pensar de mi? Es preguntava, mentre la Sílvia portava el pes de la conversa. Segur que s'ha emportat una decepció. I és que comparat amb ella, en Jordi era monstruós.

Però allò no va ser cap inconvenient. Les setmanes següents, es van veure gairebé cada dia. S'entenien bé. A la Sílvia li agradava l'aire vulnerable i desprotegit d'ell, i durant aquelles primeres trobades, va haver de reprimir moltes vegades l'impuls maternal d'abraçar-lo que l'embargava de cop i volta. A ell li agradava la vitalitat d'ella, el seu caràcter, la seva energia. L'un per l'altre, eren el perfecte contrapunt: mentre la Sílvia parlava i parlava, en Jordi, que era de poques paraules, l'escoltava atentament. Com que en Jordi també era un cagadubtes, quan es tractava, per exemple, de planejar les nits, ella portava la veu cantant. Aquells dies van anar a sopar, a fer el got, al cinema. En una ocasió, asseguts al mig de la sala a les fosques, veient Spiderman 2, en Jordi li va posar la mà sobre la cuixa i, de reüll, va veure que ella somreia.

Un dia al vespre, la Sílvia va trucar en Jordi per anar a sopar. Quan va sonar el timbre de baix, en Jordi s'esperava veient la tele al menjador. Va ser quan ja havien entrat en aquell restaurant xinès que tenia un peixera plena de peixets de colors a l'entrada, quan en Jordi es va assabentar que soparien acompanyats. Asseguts a taula, van esperar que arribessin la Marta i la Clara, les amigues de la Sílvia. Aquella nit, sense ser-ne conscient, en Jordi havia de passar la prova decisiva. No tenia ni idea de fins a quin punt era important aquell sopar, no sabia fins a quin punt l'opinió d'aquelles dues amigues era important per la continuïtat de la seva relació amb la Sílvia. D'alguna manera, les dues amigues entraven en el paquet, i per això la seva opinió era tan important. Al cap d'uns dies de retirar-se a deliberar, les tres amigues van quedar per fer el got, i la Marta i la Clara van fer saber a la Sílvia el seu veredicte: és maco. Es veu bon tio.

Un any i mig després, la Sílvia i en Jordi se'n anaven a viure junts.



Andròmina. ¿Com podia parlar d'aquella manera? Es preguntava ara en Jordi en veu baixa, encara assegut davant la pantalla, davant la taula de fusta de pi que tenia a l'habitació. Andròmina. Sense aquesta andròmina, jo no podria treballar. Sense aquesta andròmina, tu i jo no ens hauríem conegut. Andròmina. Si no fos per aquesta andròmina... no sé pas què hauria fet. Aquesta andròmina ha aconseguit fer-me oblidar els problemes quan res més ho aconseguia. Potser tot això et sembla absurd. Per mi no ho és. Tu dius que m'aïlla del món: per mi és tot el contrari; sense aquesta andròmina sí que em sentiria aïllat. Per mi és tot el contrari: és una finestra oberta al món. Potser sona exagerat. M'és igual. Una finestra oberta al món. Sense aquesta andròmina, no ens hauríem conegut. Pensa-hi, en això; recorda-ho bé. Pensa fins a quin punt ha estat important, fins a quin punt ha estat crucial, també per la teva vida. Ha canviat la teva vida. Andròmina... És gairebé un insult. Sense aquesta andròmina, tu i jo no ens hauríem conegut. Andròmina...

Per sort, en Jordi Casagolda va ser prou sensat per guardar-se aquell raig de paraules i, finalment, en silenci, va apagar l'ordinador, va tancar la tapa i va acariciar-la suaument, com si fos el llom d'una mascota estimada o la fina espatlla d'una amant. Es va despullar, es va ficar al llit i va tancar el llum. La Sílvia li va donar les gràcies i, en l'obscuritat de la cambra, en Jordi se la va imaginar, estirada al seu costat, somrient de forma triomfal. Aviat, ella es va adormir, i en Jordi es va quedar despert al llit. Sòl. Només acompanyat pel tic-tac. tic-tac. tic-tac. del despertador. Va sentir com la foscúria de la nit l'encerclava, a poc a poc, i els batecs del cor van començar a colpejar-li el pit, i va sentir que la respiració se li accelerava, com si tingués un tros de cotó fluix encallat a la gola. Llavors va tenir la certesa que l'esperava una nit molt llarga.