100 dC - L’orgull dels marbres

Sempre el mateix cicle. Contínuament. Com si no pogués ser d’una altra manera. Actuen repetidament amb les mateixes accions, els mateixos fets, com si així es demostrés que un és millor. O més ric. O més savi.

I no se n'adonen que no són millors, ni més savis. Que potser, això els converteix en el contrari: en veritables pobres, malgrat tota la pompositat amb què s’han fet envoltar.

No se n'adonen que van néixer nus i moriran sense res. Que allò que volen perpetuar és efímer, fútil i fugaç. Desapareixerà tan sobtadament que ningú no se’n recordarà: ni dels fets, ni dels objectes, ni tan sols de les paraules.

No calen tants marbres polits, ni grandioses escultures que es vegin de lluny. Totes les seves obres acabaran sent sediments i fonaments pels qui vindran, com tantes altres. No serveix de res semblar si no s’és.

I observant-ho tot des d’un present que avança inexorable, veig que no em cal res més a la vida. Només saber, en essència, qui soc.