1.960 dC - La dolça malaltia

N’estem tots, condemnats. Sense remissió ni escapament. Tothom, malgrat negar-ho, abans o després, emmalalteix, la percepció de la realitat se’n va a norris i ens amorra a terra, escapçant la nostra capacitat de veure les coses des de l’alçada i la distància, tan recomanables sempre.

I malgrat l’ofec, el batec del cor desfermat, la pèrdua de gana i de les nits en vetlla, no s’ha de patir. Aquests símptomes tan preocupants no s’encomanaran al veí del costat per un esternut.

Passa el temps i un es guareix sense saber-ne com. Però en lloc de gaudir de la salut recuperada i fer via, no fem res per evitar-ho i ens tornem a contagiar. De nou, sense saber com, desitgem que aquesta vegada la malaltia ens duri per sempre.

Com ja deia el poeta: Això que diuen estar enamorats, li toca a qui li toca.