1.940 dC - El silenci imposat

On hem anat a parar ens preguntàvem.

I vet aquí on ens trobem: enfonsats en la grisor de vida més absoluta, a la ràbia continguda, a la tristesa d’haver d’ocultar emmudits la parla que ens va ensenyar la mare. Ara hem de parlar amb la mirada per no ser escoltats. Perquè si ens escolten ens fan callar.

I quin futur ens espera? Se’n pot dir futur a la desesperança? A la manca de compromís? A haver d’aclotar el cap davant d’aquestes noves banderes per ocultar la nostra vergonya? No, aquest no serà el nostre futur.

Quanta ràbia que tenim, potser caldrà ser com gossos des d’ara i bordar. Bordar sense parar fins que els facin mal les oïdes i l’ànima.

I nosaltres mentrestant arrossegarem els peus per caminar amb l’esperança que un dia sortirem a la llum d’un nou sol.