1.939 dC - L’exili de la memòria

Ara tocarà marxar. No és possible restar aquí. Assumir la derrota i creure que pot ser ens en sortirem. Caminarem de nit creuant les muntanyes fins al país veí buscant la pau que a casa nostra, ens l’han arrancat a mans plenes.

I no sé si mai més podré tornar. No sé si mai podré recuperar la llar destruïda, la calma desfeta, l’amor que deixo a les meves espatlles.

Els meus queixals grinyolen amb la boca tancada per no cridar i la gola s’empassa les llàgrimes que els meus ulls no ploren.

On hem anat a parar? Com algú es creu amb el dret d’imposar a foc i sang les seves voluntats a un altre. Com l’altre per defensar-se ha d’esquarterar amb la mateixa violència?

I qui guanya? Ningú mai guanya. Tots anirem a parar al mateix indret. A un lloc on mai més haurem de conquerir.

I quan els vents bufin a favor, tornaré sense rancor però amb memòria. I faré el possible perquè mai més haguem de plorar sense llàgrimes.