1.860 dC - El patró i la màquina

Només cal donar un cop d’ull. Una breu mirada al meu voltant per adonar-se’n de la velocitat. Tot marxa ràpid com el vaixell que em va retornar a la llar que em va veure néixer. A tota velocitat. Les màquines no s’aturen. Dia i nit. I les mercaderies omplen els magatzems al mateix temps que s’omplen els meus llibres de comptes.

Que agraït estic de saber fer les coses tan bé! I agraïts haurien d’estar-me aquestes famílies que treballen per mi i tenen on viure i què menjar.

Però no. No ho estan pas. Em fan arribar a tota hora les seves queixes. Dia i nit. Que si les hores, que si la calor o el fred, que si el maleït salari. Ho sabrien fer ells sols si jo no hi fos?

I jo, pobre de mi, turmentat per aquesta migranya.

Hauré de prendre la família i marxar a reposar a la nostra nova casa a les afores d’aquesta ciutat cada dia més bruta.

Sort, em torno a dir, que sé fer tan bé les coses. Mentre descanso, les màquines no s’aturaran ni de dia ni de nit. I no hauré d’escoltar més queixes sense sentit.

I mentre reposo, em sento feliç només de pensar que sé fer molt bé les coses; mentre a la fàbrica, res s’atura.