1.800 dC - La por i la fam

No ho puc fer. No puc mostrar que estic trist. Els pares no em van ensenyar a mostrar-me feble. Ara els meus fills, en aquests temps tan incerts, tan foscos i sense esperança, tampoc ho han de veure.

Ara que els camps no ens donen de menjar i el ramat està malalt. Com jo.

Però la meva malaltia no la pot guarir un metge. El que em fa mal no rau a l’estómac, al fetge o als pulmons. El meu dolor és la pena de veure que el meu futur ja no té recorregut per esmenar-ho.

Ah, si ho haguéssim fet diferent! Si en lloc d’aclotar el cap ens haguéssim revoltat.

Ens diuen que tot ha de ser millor. Millor que què? Millor per qui? Sempre ens hem arrossegat sota aquest cel ennuvolat, sense veure el sol. Estic cansat, sense forces per lluitar més.

Tant de bo altres aixequin les seves eines com armes per defensar-se. Per alliberar-se d’una vegada i per totes de l’opressió que ens angoixa des de fa tant de temps. Jo ja no hi soc a temps.