1.750 dC - La terra cremada

Oh, si pogués! Si les meves paraules poguessin ser un lleu xiuxiueig, com qui parla en veu baixa per no ser sentit.

Però, malgrat la discreció, que retronin com tempestes. Que fossin llamps que il·luminessin el cel de la nit i revelessin a tothom la meva ràbia.

La meva impotència per no poder rebel·lar-me contra tot allò que és just i ens han pres. Per coses tan simples com parlar com ens parlaven les mares quan érem menuts.

I ho van fer a foc i sang. Poc els va importar la Història; gens la nostra pertinença, el nostre ser com a poble. Ells caminen pels nostres carrers, ufanosos i fatxendes, creient-se triomfadors.

Però dia a dia se n’adonen que no. Que la seva victòria va ser només una il·lusió. Per a nosaltres, el seu triomf és, en veritat, la seva derrota. I «nosaltres» som multitud.

I així continuarà sent, per anys que passin i per més ofecs que pretenguin mantenir. Encara que hagin cremat la terra i el paper, mai aconseguiran silenciar els nostres sentiments.