Cercador
1.400 dC - Quan torni la llum
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
Venen nous temps. Nous aires s’enduen la foscor que ha enterbolit la humanitat. Ara ja s’intueixen verbs i imatges que lluiran magnífics i seran admirats pels nets dels nostres fills i més enllà. Aquest és el nostre gran desig.
Perquè ja són amb nosaltres els homes i dones que ho faran possible. Ja arriben les seves veus com bells cants que ens agombolen els sentits.
Gaudirem amb els seus versos. Les seves pinzellades seran paisatges on endinsar-se pel plaer humà i fins i tot diví. Ens refugiarem en construccions inimaginables fins que siguin imaginades per aquestes ments.
Però em trontolla l’ànima imaginar el contrari. No vull ni verbalitzar-ho. Serem prou dignes per lloar aquestes meravelles? O ens guanyarà, com sempre ens ha passat, la supèrbia?
Ara cal esperar que les ombres no tornin a enfosquir-nos. O potser és la foscor la situació natural que ens mereixem?
Perquè ja són amb nosaltres els homes i dones que ho faran possible. Ja arriben les seves veus com bells cants que ens agombolen els sentits.
Gaudirem amb els seus versos. Les seves pinzellades seran paisatges on endinsar-se pel plaer humà i fins i tot diví. Ens refugiarem en construccions inimaginables fins que siguin imaginades per aquestes ments.
Però em trontolla l’ànima imaginar el contrari. No vull ni verbalitzar-ho. Serem prou dignes per lloar aquestes meravelles? O ens guanyarà, com sempre ens ha passat, la supèrbia?
Ara cal esperar que les ombres no tornin a enfosquir-nos. O potser és la foscor la situació natural que ens mereixem?
