Cercador
1.300 dC - El pes de l’or
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
Que satisfet se’m veu! Que satisfet hauria d’estar! En el mercat he negociat amb gent local i forastera, i en cada conversa, en cadascun dels tripijocs, he guanyat. Ara la meva bossa sona i és tan plena que gairebé no la puc tancar. I què?
Em fa mal el semblant d’haver de mantenir-lo impertèrrit davant les mirades envejoses. Em fa mal el respirar, sabent-me esclau del que poc m’importa.
Tant me fa l’estar-hi! Tant me fa tenir-ho tot! Que soc jo el que mira de reüll i amb admiració aquells qui realment són.
Són aquells realment plens, feliços. Són gent que viu i riu. I que quan ploren tenen altres que els eixuguen les llàgrimes. Que gaudeixen d’una conversa pel plaer de ser amb algú amb qui parlar. Són gent que estima i és estimada.
I ara me’n adono: malgrat passin els anys, malgrat la riquesa o la pobresa, la solitud o la companyonia, l’alegria i la tristesa, el més important continuarà sent ser-hi.
I ara ja sé que hi soc.
Em fa mal el semblant d’haver de mantenir-lo impertèrrit davant les mirades envejoses. Em fa mal el respirar, sabent-me esclau del que poc m’importa.
Tant me fa l’estar-hi! Tant me fa tenir-ho tot! Que soc jo el que mira de reüll i amb admiració aquells qui realment són.
Són aquells realment plens, feliços. Són gent que viu i riu. I que quan ploren tenen altres que els eixuguen les llàgrimes. Que gaudeixen d’una conversa pel plaer de ser amb algú amb qui parlar. Són gent que estima i és estimada.
I ara me’n adono: malgrat passin els anys, malgrat la riquesa o la pobresa, la solitud o la companyonia, l’alegria i la tristesa, el més important continuarà sent ser-hi.
I ara ja sé que hi soc.
