21/11/06

Un relat de: Emelkin

A vegades les paraules
es trenquen als llavis
i cauen
com pluja
àcida
al
cor.

A vegades els silencis
es masteguen entre
mirades.

...

Mirades
de gel
que es van fonent
entre metàfores
que fugen
del vent
fugaç.

A vegades la veritat
forma llàgrimes
sobre versos
del nostre
poema
nu.

La síncope
-segon a segon-
dels nostres batecs
-sincronitzats-
mulla
-com el temps-
els llavis
-ja molls -
de síl·labes
-retallades-
d'infinita ardor.

La lluna crema
rere els núvols.
El parc dissimula,
amb la seva presencia,
que ja no hi és.

Comentaris

  • Hola Gerard[Ofensiu]
    gypsy | 11-01-2007 | Valoració: 10

    poema bell i incisiu amb els mots justos i brillants com estels.
    Sembla una història d'algú que ja no hi és.
    Les relacions entre les persones són o les fem, no ho sé, complicades. Potser tot el que afecta a les emocions hauria de ser més senzill i fàcil.


    Petons (martini boy), quins temps aquells, i com vaig a arribar a riure.
    Feliç de tornar-te a veure "en actiu".

    Et segueixo.


    gypsy