vaixell de vida

Més enllà d’aquesta histèrica primavera que no para de brotar verdor i florir colors, s’albira un tranquil estiu on la vida s’haurà assolit. Els rius es pacificaran i l’esguard de les muntanyes intuiran el mar. Allà hi haurà un veler que es diu Marcel, lligat al cabestany, d’esquena al bullici de la terra, escoltant el so de la platja, mirant l’hora en la que es amarinarà amb mi, desplegant les veles i deixant la pinya de rosa tirada en la arena. El veler Marcel té l’esperit d’un nonat, és a dir, fort en el ventre de la mare i, una vegada infantat, tan fràgil com quan arribem a una platja. No és la meva mare, però li dec la vida, no és un cargol de mar, però és el recull que em fa ser amable amb mi mateix, amb la gentada i els fantasmes. També li dec l’experiència, la humilitat I la calma, forces poderosíssimes que, com la brea al meu vaixell, m’impregnen la mirada. Tenim un repte junts, aconseguir el poder de la paraula, la paraula escrita, la paraula parlada, la que està morta i la que és sagrada. Ho farem per descriure paisatges, tal vegada, per oferir-vos l’ànima. Potser aquest somni es farà realitat el dia de demà, potser va ser ahir, i estem badant per les fondalades, però seria bonic que fos un dia com avui.