Una ameba diferent

Hi havia una vegada dues nines de paper molt maques, que tenien una bellesa manifesta que comportava una fragilitat innata.

Una d’elles veu com un núvol apareix pel cim més alt de la carena i de sobte tot el blau es fa gris, avivant el verd de la muntanya. La boira es confon amb les boletes blanques que han deixat les flors grogues als prats, com una etèria vànova. Els arbres de flor blanca, també es confonen amb la boira, jugant a cuit i amagar entre el pi roig de la muntanya. El paisatge es converteix en una joia per la petita Alba, en un instant de serenor que després li obrirà l’ànima. De sobte, com si la nit volgués entrar al bell mig del dia, demanant permís, però sense cap possibilitat d’una negativa, tot s’enfosqueix amb el nuvolot negre d’una bufetada que la mare li dóna per no haver recollit taula quan li demanaven.

L’altre, sent que la nit ha envaït la seva matinada, que la foscor empaita quelcom de desagradable i no vol ni sentir parlar de les nits que porta amagades. No sap d’on li ha sortit aquesta agressivitat que des de fa temps no necessita. Potser haurà d’indagar en el seu interior, obrir-se en canal i veure allò que no li agrada; un flux llefiscós que recorre el seu cos, un aire tancat que ennegreix els voltants, milions de bacteris menjant cossos morts. Dolguda, es pregunta com és que necessita tanta porqueria per arribar a bufetejar a la pròpia filla.