Un llac de llàgrimes

Hola de nou, Marc,

He estat llegint relats teus a l'atzar i osti noi, crees en qualsevol genere!
M'he imaginat un quadre molt trist i bonic amb el teu poema, pero no se pintar. M'ha encantat, de debo; la combinacio i reiteracio d'algunes imatges mutades en d'altres, genial. I si, es trist, pero tant bell que val la pena.

Felicitats de nou... una abraçadassa,

m

Angoixant, intimista... Massa sovint caminem en llacs de llàgrimes. Parlo per mi, almenys. I costa omplir-se els pulmons de nous aires, però saps que demà tornarà a sortir el sol. I tornarà una rutina que sotmet les personalitats al seu compàs, i que es torna angoixant, i que t'omple d'un buit de no saps què... És el llac de llàgrimes. Però de tant en tant alguna cosa trenca aquest compàs. Persones, cares noves, nous paisatges, un poema...
Gràcies un cop més, Marc!

Vicenç

Camines a l'ombra i plores en soledat. És un poema angoixant, fosc... de vegades sembla un joc de paraules, per les reiteracions que fas: ombra, plor, llàgrima, soledat... És una situació anímica que et xucla, que no et permet avançar endavant, sinó que se t'endú en espiral cap avall. Però alhora, marca l'aspecte cíclic de tot plegat, el remolí de pensaments.
Potser al final, el darrer vers, obre una lleu i tímida llum d'esperança.
Sort!
I continua amb els teus poemes.