UN ESTIU

Va lliscar suaument la mà pel pom de bronze. Les frontisses de la porta de fusta van cridar. Un pas endavant i allà hi era, aquella sala, immensa en la seva infància, apareixia ara més petita i fosca. Una cuina amb llar de foc i quatre mobles antics on havien fet vida els seus avis feia gairebé cinquanta anys. Els records es van amuntegar sense temps per endreçar-los. La terra dels seus pares, i la seva mateixa durant pocs anys, les visites infantils als avis durant l'estiu i amb elles les olors, els sabors i, en definitiva, els seus orígens.

Aquells dies, mai va tenir clar quant de temps s'hi va passar en aquella "dehesa" amb els seus avis, li provocaven una sèrie de sensacions agredolces impossibles de destriar. El pa tou del primer dia, quan arribava el forner carregant un ruc un cop per setmana, era un plaer indescriptible. L'habitació sense mobles amb una petita finestra i plena de blat o de qualsevol altra classe de cereal. Apilat en una cantonada podies enterrar-te i rodolar, cosa que mai va provar malgrat la insistència del seu germà entre rialles i burles. Diaris que el seu oncle guardava en un racó i la il•lusió infantil que en qualsevol moment es convertissin en contes o llibres que l'ajudessin a passar la migdiada obligatòria.

O les tardes de tempesta en què la por reunia dones i nens a la sala gran de la casa del majoral. Les tempestes d'estiu eren transcendents i perilloses pels adults però una aventura pels infants en aquell refugi presidit per un telèfon penjat a la paret i una televisió com a estrella principal. El telèfon que no parava de sonar, fruit de la tempesta, deien, era motiu de les rialles infantils. Però el moment estel•lar era aquell en què la dona del majoral s'acostava a la televisió amb la intenció de posar-la en marxa. La sala fosca, els nens asseguts a terra i l'aparell a punt de fer oblidar les pors dels adults. L'aventura infantil començava. De sobte, aquell llamp enlluernador seguit d'un tro ensordidor va tancar la finestra al món.