Un escenari de pel·lícula

L'assolellat dia de maig convidava a baixar el vidre. Tragué el cap per la finestreta per assaborir la brisa mediterrània, ben carregada de frescor. L'esperaven a l'hotel, però encara disposava d'una bona estona i havia demanat al taxista que el portés a fer un vol per la ciutat. L'home l'obsequià amb un ampli somriure, conduïa el vehicle com si es tractés d'una limusina de Hollywood, orgullós de passejar per la ciutat un personatge tan conegut del món de l'espectacle.

Baixaren pel carrer de Sardenya fins a la primera parada del recorregut, tan típica com impressionant. Per molt que t'hagin explicat, per molt que n'hagis vist mil fotografies, trobar-te-la al davant imposa, i molt. Poques catedrals ofereixen un equilibri tan lleuger, una harmonia tan especial. L'obra magna, definitiva, però també inacabada de Gaudí, és segurament l'emblema més important de la ciutat. La gran concurrència de turistes omplia la vorera que rodejava el temple. El taxista havia alentit la marxa perquè pogués contemplar-lo, i fins i tot s'aturà un moment en doble fila per si volia tirar alguna foto. Però no, no estava per fotos. Era evident que no exercia de simple turista, no volia un recorregut ràpid i típic pels monuments més importants per endur-se un record. Però tampoc calia explicar-li res més, només li va demanar que seguís amb el trajecte.

De fet, havia vingut per feina. En el seu darrer guió el personatge central patia un trencament important en la seva vida, i necessitava un lloc on pogués fugir, o millor dit, retornar. Ho havia parlat amb el seu germà, com sempre solien fer un cop escrita la història, i va sorgir la possibilitat d'utilitzar aquesta ciutat. La proposta va entusiasmar les autoritats, rodar una pel·lícula important suposaria una immillorable plataforma publicitària. I ara, mentre aquell itinerari li mostrava els exteriors, s'anava convencent de l'encert de la tria. Allò que veia s'estava convertint en l'escenari perfecte.

Van seguir direcció oest, amagats dins el trànsit del carrer Mallorca. Poc després, procurant oficiar de la millor manera possible la tasca de guia turístic improvisat, el taxista s'aturà davant La Pedrera, un altre dels punts emblemàtics, obra també del genial arquitecte de Reus. Però novament es trobà amb una riuada de gent, vinguts majoritàriament de la part oriental del planeta. La multitud el va distreure, oblidant per un moment les seves cabòries cinematogràfiques. Necessitava racons més íntims, més personals, llocs on ubicar les situacions de la història que l'obsessionava. Va tornar a demanar al conductor que seguís avall.

Enfilaren Eixample avall, direcció Ciutat Vella. Només calgué trepitjar els carrers del barri gòtic perquè es tornés a capficar en la pel·lícula. Tot allò ja ho coneixia, potser no tan a fons com qualsevol zona de la seva estimada ciutat, que l'havia acollit com a persona i com a artista, però sí en la mesura suficient per apreciar-ne la riquesa, el magnetisme, la càlida llum que acolliria l'esdevenir dels seus personatges.
Van baixar per la Rambla i a l'alçada de la Plaça Reial fou ell qui li demanà d'aturar-se. En aquesta històrica plaça, atapeïda de públic heterogeni, tal com li agradava, volia establir-hi l'epicentre de la història, el pis on residiria el personatge principal. En aquest barri, a l'entorn d'aquesta plaça, naixerien i creixerien la majoria de les relacions, es desenvoluparien les grans passions de la trama, les alegries i tristeses que marcarien la intensitat de la pel·lícula.
Aquí arribaria Manuela (el nom el tenia clar), fugint de la capital, després de la mort del seu fill. Aquí tornaria per redimir-se, a la recerca d'un passat que l'ajudés a sortir del pou on l'envià tan dolorosa pèrdua. Aquí es trobaria amb la jove embarassada i seropositiva, la "germana" que li acabaria retornant el fill perdut. Aquí s'enduria la prostituta, el personatge que donaria el to còmic a la pel·lícula, i amb qui mantindria una relació molt especial, sincera, molt humana, una relació que marcaria el camí definitiu cap a la persona culpable del seu retorn: el pare del seu fill mort, a qui volia comunicar la seva pèrdua, però també el seu naixement vint anys enrere, que l'home ignorava completament.
S'incorporà disposat a baixar del cotxe, volia respirar el pes de la història que inundava aquella plaça, passejar per sota els arcs que l'envoltaven, contemplar amb admiració els edificis que en compartien els secrets. Necessitava visualitzar escenes, reconstruir diàlegs, matisar interpretacions. I volia fer-ho des de dins l'escenari, escollit ja definitivament com un personatge més de la pel·lícula. Però s'aturà, li agafà por. Segurament el reconeixerien i es trencaria tota la màgia que l'anonimat li atorgava. La veritat és que ja hi estava acostumat, desavantatges de ser una cara massa coneguda, massa popular. Es resignà a contemplar-ho des de dins, però menys estona de la que voldria, es feia tard.

Fins llavors el taxista s'havia limitat a algunes senzilles orientacions sobre l'itinerari, però mentre tornaven cap a l'hotel li etzibà allò típic, que havia vist totes les seves pel·lícules, que l'admirava molt, i que ja tenia ganes d'arribar a casa aquell vespre per explicar-ho a la dona i als fills, no només que l'havia dut fins l'hotel, sinó que també l'havia passejat per la ciutat, després que ell li demanés, és clar.
Se'l mirà amb sincera simpatia, pensà que encara sort que havia començat tard amb tota aquella xerrameca. No tenia ganes de participar de la conversa, tot i la fama que el perseguia en aquest sentit, per això, demostrant una correcta cortesia, li donà les gràcies pels afalacs.

Vint minuts després un jove grum l'acompanyava fins el hall de l'hotel, on ja l'estaven esperant. El vingué a rebre un vell conegut
-Pedro! Com estàs? Som-hi, que tens a tothom ben impacient.
Va entrar satisfet, amb les idees clares, convençut que tenia una bon projecte entre mans. Aquella pel·lícula faria història.