TRETZE A TAULA

T
La “Colla del Pa amb Oli” surt a caminar els dimecres i un cop al mes, com avui, fan un dinar en un bon restaurant.
La taula és per a tretze i un diu que això porta mala sort. El fan callar. Ha quedat una cadira buida al cap de taula. Falta en Tomàs. Les converses creuades, els fan alçar la veu. Ja s’han cruspit el primer plat i ara passen compte de l’arròs.
—En Tomàs arribarà a les postres —diu un.
—En Jordi fa setmanes que no ve a caminar —comenta un altre.
—Que no ho saps que el Jordi està fotut? M’han dit que té mala peça al teler —respon un tercer.
—De moment som dotze —hi torna el supersticiós—, ja va bé.
Postres, cafè, licors, puros i acudits. Clinc, clinc... Se n’aixeca un, fent dringar la copa amb la cullereta. Proposo un brindis: Per les caminades i trobades que ens uneixen, desensopeixen el cervell i mantenen el cos en forma. Tots riuen.
—Ara arriba en Tomàs —diu el que esta encarat a la porta.
Es fan bromes: «Que t’has perdut?» «Que no tens rellotge?» El Tomàs té els ulls vermells. Repenja les mans al respatller de la cadira buida i aconsegueix un fil de veu.
—En Jordi és mort.
De cop es fa silenci.
—Ens ha esguerrat la festa. Ja deia jo que tretze... —diu el crèdul.
—Ha mort aquest matí a l’hospital —continua en Tomàs—. He anat a veure’l, però no hi he sigut a temps. Després no he tingut pebrots de venir, fins ara.
—Quina mala llet —diu un.
—Sí, i també ha tingut mala sort amb les companyies. Els dies que jo no venia a caminar era perquè anava a fer-li companyia. Ell sempre em preguntava per la colla. Ja veieu, així se’n recorda d’ell, la colla. L’amistat no és fàcil, demana generositat. Ara ja heu fet tard, us ha passat al davant. Feu el que feu, ell no tornarà. No us mereixeu el dinar que us heu fotut. Adéu. Jo me’n vaig.
Han quedat aixafats. La festa s’ha acabat.
En Tomàs es dirigeix cap a la porta. Sent les mirades a l’esquena, s’atura, es gira i torna cap a la taula.
—No m’espereu els dimecres. No vindré més. M’entrenaré per morir sol.