TOT ESPERANT

Un relat de: Jordi Abellán Deu
Migdia xafogós de diumenge de novembre.
Enyorança de castanyada amb bufanda i abric.
A l’estació de metro persisteix, monòtona, insistent,
la remor barrejada de veus i rodes metàl·liques de trens.

El rellotge, digital, modern, amb puntets lluminosos,
alterna informació del temps restant, en minuts i segons,
per a l’arribada del següent comboi, amb la instrucció
de, si et trobes malament, usis l’intèrfon de l’estació.

Just davant, a l’andana dels qui van en direcció contrària,
hi veig asseguda una bonica noia de cabells clars.
Per un segon crec que hem bescanviat les mirades.
Tal vegada més un desig que una realitat. Qui sap?

Com si fos una pel·lícula, una música comença a sonar.
Un acordió melangiós harmonitza lleument els sorolls
amb una suau, a penes perceptible, lenta melodia.
El toca un home de pell fosca de ves a saber on.

No hi ha cap barret ni capsa per recollir monedes.
Fa sonar l’instrument perquè vol, per acompanyar l’espera.
Em sento especial i agraït amb la dolça música que no conec
i la figura de la desconeguda noia una mica més enllà.

Pel túnel el tren ja es fa sentir. Puja el soroll mecànic.
Les negres parets s’il·luminen amb la claror dels fars.
La música pugna per sentir-se sota del creixent brogit.
Penso que és la cançó trista que acompanya un comiat.

El meu comiat de la noia que se m’ha antullat tan bella
que, per les finestres del vagó, al tren aturat veig pujar
i a qui mai més els meus ulls desitjosos ja no veuran.

Comentaris

  • Cada dia...[Ofensiu]
    Montseblanc | 19-11-2016 | Valoració: 10

    ...pot estar ple de petites micro històries. De vegades diem “No he fet res en tot el dia”, o “No m’ha passat res en tota la setmana”. Però tot depèn de nosaltres, de “saber mirar” i de “saber sentir”. Potser sí que s’ha de tenir un do natural per a això, però jo crec que és una qualitat que es pot treballar. Només cal seure una estona en un banc a un parc i observar, o anar al supermercat a comprar, o estar a l’estació esperant el tren... I obrir la ment, la imaginació, tots els sentits... Les sensacions i les històries vindran a nosaltres... Després, si ho volem compartir, ja és una mica més difícil, s’ha de saber escriure, per exemple, com fas tu.
    Per cert, t’imagines que la noia no hagués anat en el tren de la direcció contrària? I si s’hagués assegut davant teu dins el tren? Si m’hagués passat a mi hagués preferit que no, massa intens... Així com ho has posat tu és més romàntic...
    Moltes gràcies per compartir-ho!

  • Retrat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-11-2016 | Valoració: 10

    Un magnífic retrat d'un instant quotidià. Un recull de fets i fotografies de tan sols uns minuts d'espera. I és que si es tenen els ulls ben oberts, es pot gaudir i dibuixar molt i molt bé. Felicitats per aquest quadre, Jordi! Una forta abraçada.

    Aleix

  • De vegades[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 19-11-2016 | Valoració: 10

    ... mentre esperem en l'andana d'una estació, vivim també un moment màgic, com el que tu has descrit, un breu parèntesi que trenca la rutina i que, segons els casos, pot perdurar. És bonic retenir això. A mi m'ocorre molt sovint amb la música o al observar discretament algú: qui serà, com serà. M'ha agradat molt el teu poema. L'he trobat proper. Gràcies per recordar-me aquestes sensacions gratificants.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Abellán Deu

Jordi Abellán Deu

125 Relats

197 Comentaris

43858 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.

Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos, perquè no me'n considero de poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.

El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.

En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.

Una abraçada relataires.

Jordi


P.D.

Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.

Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.

jordiabellan@gmail.com