Tot amenaçant tempesta

Ara que el sol sembla intentar una renaixença
entre els núvols que ahir es van desfer en tempesta,
petits esclats de llum s'estavellen a la finestra.
Somric, lleugerament, ho adverteixo:
Tot i la solitud, de tant en tant, acompanyat em sento.

Liquido aquest moment, el desdibuixo entre les línies;
un nou núvol atapeeix aquells esclats de migdia
i els ofega, potser reivindicant-se encara.
No m'importa, ja no miro finestra enllà, per si et trobo.
Algun cop, rere els minuts, et cerco, però no ara.

Converteixo les paraules en trinxeres,
(Mai se sap si és aquest el moment en que esclatarà la guerra)
i m'hi amago esperant l'udol de les sirenes.
Ara el cel torna a prenyar-se de grisos i fogueres.
Torna a reivindicar-se, tot amenaçant tempesta.