Terminal

Després de déu anys, tornava a Barcelona.
L'avió feia maniobres d'aproximació amb la lentitud amb què ens movem als somnis, realitzant un viratge mandrós per sobre el mar; un xiulet interminable apareixia rere el tap a les oïdes, mentre l'ala dreta apuntava a la negror esquitxada de núvols grisos i punts lumínics, gairebé desapareguts pel marge dret de la finestreta ovalada.
L'interior de l'aeronau es mantenia en una mena de penombra lànguida, grisosa. Espargits a esquerra i dreta, en fileres de tres, caps inclinats cap a un costat, o rectes, tosses i converses, s'elevaven per sobre el soroll del motor en ple viratge.
Al seu costat, dues dones dormien i ajuntaven els caps còmicament. Quan havien pujat a l'avió a Madrid, semblava que fes una eternitat, s'havien saludat tímidament, de forma vaga, com se saluden els desconeguts que estan obligats a compartir espais reduïts durant més temps del què voldrien.
Les informacions del comandant del vol sonaren incomprensibles i absurdes, com de costum. L'avió descendia, intensificant el xiulet i la sensació que alguna cosa a dins del cap està intentant sortir enfora a través de les orelles, per les bones o per les males.
Encaraven la pista assignada de l'aeroport del Prat i, a mida que l'avió descendia, en Joan anava sentint el neguit del retorn a la ciutat que li havia donat tot i que, temps després, l'hi havia arrabassat. Records agredolços li deixaven el dubte de si estava content de tornar o més aviat tot el contrari.
Déu anys enrere pensava que tot allò que un home pot desitjar ho podia aconseguir a Barcelona. La seva carrera professional el satisfeia tant com la seva vida privada, el seu cercle d'amistats era dels que s'envegen i els seus contactes professionals, dels que es cobegen. Vivia en una casa magnífica a Pedralbes i tenia una dona preciosa amb una trajectòria molt similar a la seva. Però tot s'havia començat a tòrcer després de la negativa de la seva dona, la Paulina, a tenir fills. En Joan considerava que tots dos estaven a la millor etapa de la seva vida i que aquell era el moment de ser pares. Però ella s'hi negà, adduint que encara tenien temps i que no estava prou preparada, que havia de concentrar-se molt per aconseguir els objectius professionals que s'havia marcat.
Les rodes de l'avió fregaren el terra de la pista, emetent crits de cautxú i deixant enrere asfalt i ratlles blanques discontínues que desapareixien a tota velocitat. A l'interior de l'avió, les dues dones que seien al costat d'en Joan es despertaren a l'uníson, tot donant-se un petit cop de cap. Es miraren, lleugerament avergonyides i es posaren rectes als seus seients.
En Joan no comprenia els arguments de la Paulina, però ella es defensava dient que, com a home, ell no podia entendre com de costós resultava per a una dona mantenir-se a la posició en què es mantenia ella, i molt menys com li costaria progressar fins on ella volia.
I ara, on has arribat? Va pensar en Joan, recordant el correu electrònic que havia rebut un parell de setmanes enrere.
La seva relació es va anar deteriorant de tal manera que, finalment, quan l'ombra del divorci planava sobre els seus caps, en Joan va acabar acceptant l'oferta per dirigir la sucursal que la seva empresa obriria a Madrid. Va intentar disfressar aquella separació com a una cosa temporal, que els ajudaria a reflexionar sobre tot plegat, però la veritat és que tots dos sabien que allò era per un període indefinit.
El dia que va marxar, des d'aquell mateix aeroport, ho va fer sol. Cap dels seus amics l'acompanyà, perquè tots consideraren una traïció la seva marxa. I tampoc no hi va anar la Paulina, dolguda i disposada a assumir aquella situació com a comiat definitiu.
No havia volgut tornar en tots aquells anys perquè la sola idea de fer-ho li resultava feixuga i dolorosa, però, ara que tornava, descobria que, a Madrid, no hi va haver ni un sol dia que no trobés a faltar Barcelona.
"La Paulina es mor -, deia el correu electrònic que la Laia, la seva excunyada, li havia enviat-. Mai no t'ha volgut informar de la seva malaltia, l'hi van diagnosticar fa un any i ella, orgullosa, considera que ja no és cosa teva el què li pugui succeir. Però jo sé que necessita veure't i que t'està trobant molt a faltar. L'altre dia, a l'habitació de l'hospital, la vaig veure plorant mentre mirava una fotografia vostra, aquella en què esteu a la coberta del veler, tot partint cap a Eivissa. Li queda ben poc, Joan. ¿No podries venir-la a veure? Li farà bé."
En rebre aquella notícia, en Joan no ho havia dubtat ni un moment. Havia respost el correu electrònic de la Laia dient que, evidentment que hi aniria. Dos dies després ho tenia tot arreglat per tal de passar el temps que fos necessari a Barcelona, al costat de la Paulina.
Els passatgers baixaven de l'avió i anaven pujant a l'autobús que enllaçava amb la terminal d'arribades. Al voltant del gegantí volum de l'aeronau, erugues de transport de maletes, furgonetes i altres vehicles executaven frenètiques feines de formiga mentre l'autobús s'anava omplint. Fins i tot una ambulància s'acostava a la part de darrere de l'avió per carregar a algun pobre passatger que s'havia indisposat durant l'aterratge.
L'autobús realitzà un recorregut aparentment aleatori per les pistes, esquivant altres vehicles llançadora, cotxes de bombers preparats per a qualsevol contingència, operaris enfundats en tot un galimaties d'uniformes llampants que s'ignoraven entre sí però que aconseguien, com si formessin part d'una mena de consciència col·lectiva, tirar endavant el funcionament d'aquell sector de l'aeroport.
Quan van arribar a les portes de la terminal d'arribades, els passatgers van començar a sortir de l'autobús precipitadament, com si tinguessin por que, si no fugien ràpidament, els tornessin a encabir en un altre vehicle on l'estretor fos la tònica general. Bosses i maletes de mà resultaven perillosos instruments en poder d'aquella massa neguitosa, així que en Joan procurà esperar que la majoria del passatge abandonés la llançadora per començar a moure's, igual que havia buscat un racó tranquil del vehicle quan hi havia pujat.
Entrà a la terminal amb una sensació de familiaritat tan estranya com agradable. Tot i que notava els canvis lògics després de déu anys, era com si hi hagués estat el dia anterior, a l'aeroport del Prat.
Va caminar cap a la sala de les cintes tot mirant, embadalit, l'interior d'aquell lloc tan familiar i a l'hora tan desconegut. Era com tornar a trobar-se amb un vell conegut. Aquests pensaments es van fer extensius a la Paulina. ¿Com seria tornar-se-la a trobar déu anys després i veure-la canviada per la malaltia? Canviada, potser no era la paraula. Més aviat deteriorada. Va voler recordar-la maca, amb els seus rínxols negres i els seus ulls brillants i intel·ligents. Amb el somriure lliurat i el rostre lluminós. Sabia que recordar-la així faria que li dolgués més veure-la després, però es negava a imaginar-se-la postrada en un llit i demacrada. Per veure-la així ja tindria temps.
Va consultar als monitors per quina cinta apareixerien les seves maletes. Frisava per sortir d'allà i tornar a trepitjar Barcelona. A fora, més enllà del grup de gent que s'aplegava per donar la benvinguda als viatgers, i més enllà de la munió de taxis i cotxes particulars que convertien l'accés a les terminals en un eixam d'anades i vingudes, l'esperava una altra vella coneguda. Una estimada vella coneguda.
Es col·locà davant la cinta i esperà que sortissin les seves maletes. Mica en mica, els altres viatgers van anar recollint els respectius equipatges, amb l'absurda alegria que dóna comprovar que les teves maletes no s'han perdut i que aviat podràs abandonar les entranyes vagament il·luminades d'aquell edifici.
En Joan no veia les seves maletes. Pacient al principi, decidí acostar-se fins a una de les columnes marrons que semblen fondre's amb el terra de la terminal i recolzar-s'hi, per tal d'esperar més còmodament. A la cinta voltaven un parell de maletes que ningú no recollia, però no eren les seves.
-No sortiran -va dir una veu femenina, al seu costat.
En Joan es va sobresaltar i va deixar de recolzar-se per mirar la dona que li havia parlat.
Davant seu, una figura pàl·lida i esprimatxada semblava estar suspesa a l'aire estanc de la terminal. Els seus ulls eren apagats, la boca es torçava en una ganyota compungida. Amb el cap rapat, vestida amb una bata d'hospital, la Paulina el mirava des d'un dolor desconsolat i inacabable. En Joan podia veure l'altra part de la terminal a través del seu cos.
-No sortiran, Joan -va repetir. La seva veu sonava amb un eco flèbil, com si arribés des del fons d'un túnel llarg i estret-. Ja no arribaràs a temps. Ja no arribes.
-Paulina… -va articular en Joan.
-Perdona'm per tot el què et vaig fer passar, Joan -va dir aquella incongruent aparició. A la seva veu hi havia un to de dolor que transcendia tota humanitat.
Els ulls d'en Joan es van omplir immediatament de llàgrimes. No sabia si estava somiant o simplement delirava, però tenia la certesa que aquella aparició volia dir que la Paulina havia mort i que no arribaria a temps d'abraçar-la, ni que fos un cop, abans que morís. Ell sí que havia de demanar perdó pel seu egoisme, per la seva falta de comprensió.
-¡És igual, me n'aniré sense les maletes! -exclamà en Joan, sentint-se impotent i absurd alhora.
-No Joan, no ho entens -va fer la Paulina. La seva transparència es feia cada cop més evident, però la seva veu ja sonava com si arribés de tan lluny.
-¿Què? -va plorar en Joan.
-Que tu tampoc arribaràs viu a Barcelona -sentencià la Paulina.
-¿Què vols dir? -digué, estranyat, en Joan.
-Has mort fa uns minuts, a l'ambulància que t'ha baixat de l'avió. El teu cor. De cop i volta t'ha fallat. No hi ha hagut res a fer.
En Joan va entendre que la Paulina no mentia. D'alguna manera, va saber que no ho feia. Deia que el seu cor li havia fallat, però ell estava segur que no era ben bé això. Va mirar la terminal d'a
rribades de l'aeroport, va intentar intuir la Barcelona que aquella zona de recollida d'equipatges prometia. Com en un somni, va veure les abraçades i les benvingudes als viatgers, els rètols negres i grocs que indicaven els diferents camins, les cintes al terra que transportaven il·lusions, decepcions i nervis. Va sentir les veus barrejades en un interminable Babel de converses. Tot s'esvania com si es fongués amb la megafonia i amb l'oblit.
-Perdona'm tu, amor meu -va xiuxiuejar, esbossant un somriure. Va allargar una mà tan transparent com la de la Paulina i la seva dona l'hi va agafar.
-Ja no tornaràs a marxar, oi?
-No, mai més tornaré a deixar-te -va respondre en Joan.
El seu cor no li havia fallat. Just en el moment en que marxava de la mà de la Paulina va saber que el seu cor, ple d'amor, l'havia encertat completament.