Temps perdut

Sonaven les campanes de l'església.La plaça seguia alla on eres tu, que contemplaves com els coloms emprenien el vol. els actors secundaris fugien de l'escena. Quedàrem sols tu i jo. M'hagués pogut amagar darrere del diari però a les vuit de la tarda t'hagués cridat més l'atenció. Sempre he volgut fer la mediatriu a la plaça i preguntar-te si estas sola, però sempre marxaves quan em disposava a aixecar. Sempre tornava a casa decebut amb mi mateix.

I els dies passaven, les campanes sonaven i la gent marxava. Primavera, estiu, tardor i hivern. Tu ja te'n deuries adonar que cada dia hi era allà mes jo sabia que m'esperaves, però la distància entre els dos bancs era relativament maratoniana. Et desitjava com tot el que anteriorment m'havia mancat. Em preparà abans de sortir de casa. Em perfumà, memoritzà quatre versos i em vaig motivar.

Vaig passar per davant de la floristeria i vaig comprar un ram de margarides. Els batecs em bombardejaven per dins. El tremolor de les cames em feia dubtar cada pas i la distància era doblement llarga.

A l'arribar a la plaça no et vaig veure al teu racó i se'm va caure el ram de la mà. Tant que m'hagué costat fer el pas i en el moment decisiu no hi eres. Plorà d'impotència, em maldigué a mi mateix per què no ho havia fet abans. Imaginà que t'havies anat amb algú altre i el cor em bullia de por i odi a mi mateix.

No hi tornà a posar els peus a aquella plaça fins avui, ja vell. Sonaren les campanes i tothom fugia de l'escenari; menys un jove amb una mirada de timidesa a una noia pocs passos davant l'estava esperant.