Tots acabem sent iguals

La primera vegada que vaig veure'l em va sorpendre.
Seia sempre aquell racó on les ombres no s'encongeixen i on la seva silueta rellueix dins el color de la nit. Els seus ulls brillaven amb parsimònia. Les mol.lècules de l'esperança no s'aliàven amb el seu destí.
Fred, pluja i foscor. El seu cabell impregnat de somnolència, com la seva personalitat, badallava. Era com si no volgués de ningú la seva mà.
Els dies passaven i allà ell esperava. No calia dir que era diferent de tots nosaltres. Malgrat tot no es barallava amb ningú, no sortía ni bevía ni ballava ni passejava. Els carrers plagats de cotxes i la immesurable multitut creuant els rails que es perden en l'horitzó. El gris de l'asfalt i la blancor dels núvols. El soroll dels vehicles al passar i la remor dels arbres...
Era com un dels estells solitaris que penjen del cel i llueixen com la lluna sobre el mar. La seva vida havia tingut carències d'estima i potser allò el va portar a aquell racó. Em preguntava tot això quan a tot d'una algú em va agafar la mà.
-Hola, puc venir amb tu?- Era ell.
-I tant que sí.
I el vaig abraçar com si hagués trobat en ell el que temps enrere vaig trobar en mi. Llavors em vaig fixar en els seus ulls i tremolaven com una flama jove i viva que agafa força i em vaig imaginar que quan jo era petita vaig passar pel mateix.
I vam caminar mentre la remor dels carrers es silenciava darrera les nostres passes...