Insomni

Sol, perdut en la immensitat de la nit,
Acompassat pels colors lluminosos del boulebard
i tenyit per la desgràcia i la presencia
de la ignorancia, sempre sobrevolant.

Les rajoles udolen als meus passos
i a comptagotes es desperten
els fanals que desemboquen
a la frontera entre la Gran Via i la Diagonal.

Com una veu nua l'autobús fa una parada
perquè ningú més torni a pujar
i les mentides i les blasfemies passegen
i campen pels racons de la gran ciutat.

Però la pluja arriba per netejar la brutícia
dels carrers i avingudes que ningú s'atreveix
a desubicar

I mentre els llamps coagulen en els
parallamps de la existència
la bravura de la tempesta
ressona a l'horitzó.

Despertada tota la paciència
i la intriga així com la curiositat
alimenta a les pancartes
i a les famílies aplegades als finestrals.

Així com la nit es desfà
entre mirades i desenganys
dels seus habitants,
La cobdicia per deixar
de sospirar no és
sinó una avaricia
pel que mai ningú podrà somiar.