Jo sóc així

La seva ultima mirada, plagada de tristesa s'allunyava dels vidres del tren. "la vida es queda enrere" deia un avi que s'amagava el cap amb un barret. Sentia com l'aire inclinava les gotes d'un cel que cambiava. Plorava de ràbia. Sentia que se'm buidava el cor, que els records cridaven fins apagar-se, que les meves mans envellien.

Malauradament vaig haver de decidir. Ell no m'ho perdonarà mai. La tristesa se li anirà amb dos o tres cerveses. Ell és així. S'anirà amb en Joan i els altres de festa. El que ell no sap es que la vida se'ns acaba com les fulles d'un roure a la tardor.

Allunyada de la gran ciutat em sento fóra de lloc. M'hagués agradat més complir la promesa que vaig fer al meu avi però no en vaig tenir prou. Les drogues i un món farcit d'hipocresies varen comprimir els meus records. La solemnitat en que vaig dur a terme la meva infantesa es pot traduïr ara en fracàs. No era jo.

La meva ciutat em donà l'esquena i vaig haber-ne d'escapar. Em feia mal al veure taxis i semàfors grocs. Necessitava llibertat. Ell no m'ho perdonarà mai. Ja no el necessito. Si hagués estat jo ell m'hauria recolzat.

Mentre buido de tinta el bolígraf omplo de llàgrimes el full de paper. Jo sóc així. Ell no m'ho perdonarà mai. Les meves mans envelleixen mentre escric.

Els xiulets forts i aguts del tren pronuncien que ja hem arribat. Ell no m'ho perdonarà mai. Ell és així.