tempesta sideral (bogeria)

Els ulls clavats en el cel immens. Lluna plena, massa claror i el cap enterbolit pel rom cremat i alguna herba resseca. Ajagut panxa enlaire, amb les mans darrera el clatell, em deixo arrossegar amb delit pel refrescant i discret soroll d'unes onades que, sense esma, escometen les darreres empentes d'un dia massa intens.

No gaire més enllà s'escolten el meus amics, o aquells qui diuen ser-ho, un batibull de peus i esquenes rebolcats per la sorra fina i enganxosa. Moviment asimètric de cossos estabornits segurament per les mateixes substàncies que el meu.

De tant en tant la humitat resclosida de la sorra se'm fica al nas, preludi d'una intensa fortor de mar capaç d'aniquilar en un no res totes les olors que m'envolten. Però tot allò intens és breu, i els matisos dels altres aromes no tarden a reaparèixer.

El destí ha decidit col·locar-me al bell mig d'aquesta tempesta sideral. Sóc l'estrella principal, el centre d'una galàxia improvisada, per on graviten onades, sorra humida i rialles de gent.

Mica en mica els sorolls es barregen, la sorra somriu, els amics despleguen onades i el mar m'acarona els peus. Tanco els ulls i la llum de les estrelles comença a dibuixar les formes càlides i agradables del teu rostre. I mentre em llenço grapats de sorra a la cara no puc evitar un crit amb la forma del teu nom, un intent novament inútil d'ofegar aquesta passió mai oblidada.