El final d'un llarg silenci

L'Ilsa va allargar la mà per agafar el correu. Un munt de cartes ben apilonades l'esperava al cantó de l'esmorzar que s'estava prenent amb calma. Encara arrossegava el cansament d'una nit llarga i dura de feina, massa poc temps per enllestir aquells avorrits i complicats informes.
Enmig d'aquell grapat de missives diplomàtiques i polítiques destinades al seu marit, va descobrir-ne una del seu fill, però el somriure que espontàniament li omplí la cara es va tornar en un gest de curiositat quan, tot darrera, n'aparegué una altra de força misteriosa. No tenia remitent i anava dirigida a ella personalment. Un tremolor la va recórrer quan distingí el mata-segells: venia del Marroc.

A l'altra banda del menjador, Viktor, el seu home, s'estava arreglant la corbata davant del mirall. Amb la mirada altiva contemplava el seu posat solemne, victoriós. Desprenia tanta seguretat, tanta fermesa, que la fatiga de la nit anterior quedava relegada a l'ostracisme més absolut. Aquesta solidesa sense fissures havia estat determinant per encapçalar el grup de polítics que, pocs anys enrere, havia engegat un projecte unitari a Europa. La comunitat econòmica sorgida encara era molt tendre, hi havia molta feina per fer, i avui l'esperaven un parell de reunions importants.
-Alguna carta per mi?- li va preguntar.
Instintivament L'Ilsa n'amagà una sota el tovalló.
-Gairebé totes, com sempre, però sembla que res urgent, i també una del nano des de la universitat- va respondre amb aparent normalitat.
-Faig tard, ja la llegiré quan torni, segur que ens explica les històries de sempre- es va acostar per fer-li un petó abans de sortir disparat.

El silenci va omplir l'habitació. Un munt de records van sotragar l'Ilsa per dins: un amor intens, el Paris ocupat pels alemanys, una primera fugida infantil i covarda, el retrobament en el lloc més inesperat, una nova i darrera fugida, potser massa improvisada, potser massa a contracor.
Des de llavors, havia edificat la seva vida al voltant d'un marit compromès en la construcció d'una societat més justa. Un marit honest a qui estimava i admirava, i a qui havia donat tot el seu suport. Un marit que, seguint el camí marcat per un caràcter guanyador, s'havia convertit en una personatge públic important.

Va recuperar la carta culpable d'aquella excitació per esbotzar-la amb l'obrecartes. El soroll del paper esquinçant-se va proporcionar l'obligat punt de suspens. Amb exagerada lentitud, fruit d'un darrer intent desesperat d'autocontrol, va desplegar el full, però els ulls, víctimes del neguit, es van apressar cap a la firma, on es van confirmar les sospites. Després de gairebé vint anys sense saber-ne ben res, el cor va obligar-li a pronunciar aquell nom amb veu alta: Rick Blaine.
I va començar a llegir: "Casablanca, 12 de febrer del 1961. Estimada Ilsa, ..."