La rebel·lió definitiva

Un relat de: manel

La veiem arrossegant aquell llamp de tros amb una facilitat que espanta, subjectant-lo hàbilment amb la seguretat d'un bon fermall, demostrant una força prodigiosa, miraculosa, inhumana. Es l'enèsima sortida del dia d'avui, però encara es mou a una velocitat sorprenent, i amb una agilitat que faria embadalir qualsevol. Ben aviat arriba novament al cau, d'on en torna a sortir poca estona després, alliberada ja de la càrrega, a la recerca d'una nova peça.
Però no ens enganyéssim pas, darrera aquesta actitud tan dinàmica, d'aparença tan positiva, i que ens evoca l'esperit de la felicitat, per allò de la dedicació i la feina ben feta, s'hi amaga el més profund dels neguits, talment la perfecta antítesi vital. Per dir-ho d'una altra manera: encara que no ho sembli, n'està fins els collons. Aquesta refotuda monotonia de fer cada dia el mateix, una i mil vegades, l'està cremant per dins. Sortir, recollir, entrar i endreçar. I sant tornem-hi.
És la seva segona temporada i tot sovint es pregunta com punyeta va aguantar l'any passat. L'única explicació que li convenç és que encara era víctima de la novetat, de la inèrcia de les companyes de feina, de la més ingènua de les ignoràncies. Però ara ja es pot considerar una veterana, i la novetat, la inèrcia i la ingenuïtat s'han convertit en la més insuportable de les rutines.
Mentre tragina amunt i avall guaita les seves companyes, corrent al davant, al darrera, encreuant-se amb ella tot sovint, carregades també fins al capdamunt. De tant en tant intenta parlar-hi, compartir l'angoixa, la ràbia, buscant la complicitat pròpia de qualsevol feina tan avorrida, però ningú en vol saber res, passen olímpicament del que els diu, la ignoren, i sempre rep la mateixa resposta categòrica: no m'atabalis que tinc feina!
I per acabar-ho d'adobar, avui fa un dia preciós, amb un sol primaverenc que llueix orgullós al bell mig del cel immens, d'un blau generós, infinit, trencat tan sols per la timidesa de quatre núvols esfilagarsats. Un conjunt que li engreixa encara més la mala llet. Quines ganes d'engegar-ho tot a rodar i capbussar-se en la frescor de la gespa salvatge que l'envolta!
De sobte apareix un monstre. Un altre. Se'n troben tot sovint, és força habitual, i més d'una companya ha caigut sota el seu atac tan definitiu com involuntari. Però el desfici que la nostra amiga sent és tan gran que fins i tot veu en aquella bèstia la solució final, i víctima d'un últim rampell desesperat s'atura: "ja n'estic farta, que treballin les altres", se la sent cridar de lluny mentre la resta de formigues fugen esperitades.
La immensitat d'aquell peu encara empetiteix més la seva figura. L'ombra de la sabata creix a un ritme vertiginós fins que l'esclafa en un no res, sense contemplacions.

Comentaris

  • bon conte el d'aquesta formiga[Ofensiu]
    Romy Ros | 20-03-2009

    quasi inimaginable fins el final!

  • Sense pietat![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 03-02-2009

    Maneeel! Quin relat més intrigant has escrit. Des del començament has anat per feina, com la teva protagonista. Hi ha, però, una diferència i és que crec que tu t'ho has passat molt bé fent la teva tasca creativa, mentre que ella no, pobreta. La monotonia no és mai una bona companya, diria que és l'exemple més clar de l'anticreativitat.
    Un relat molt ben escrit, interessant fins la descoberta final. Xiis, callo! Ai, encara no: el toc humorístic l'has clavat. Felicitats!
    Ens veiem i espero no trobar-ne cap a la taula el proper diumenge. És clar que tu ja tindries una solució fulminant, he,he.
    Una abraçada, company.
    Mercè

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de manel

manel

97 Relats

433 Comentaris

89764 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Potser ja ha arribat el moment de canviar la meva biografia.
El problema és que encara vaig néixer al 66 i encara visc i treballo a Girona.
Per tant, des d'aquí us convoco a una pròxima revisió dels fets.

"Plaers:

El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d'entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable."

Bertolt Brecht