Acte de presència

Tot va començar un dotze de gener. Uns dies abans l'home del temps havia anunciat l'arribada d'un front fred, d'aquells que es consideren extraordinaris, i més en aquestes contrades. Si bé és cert que, d'entrada, els adults del poble s'ho agafaren com un mala notícia, per allò de carreteres tallades i problemes de comunicació viària en general, la canalla s'ho empassà amb aquella il·lusió innocent i contagiosa pròpia de la seva edat.
El dia s'aixecà tapat, d'una grisor platejada que enfosquia l'ambient, i amb una sensació de proximitat del cel que feia mitja basarda. Tothom sortí al carrer amb botes altes, els abrics cordats fins a dalt, els guants de llana posats i la bufanda embolicada al coll. A primera hora tot va seguir el curs habitual, rutinari: els despatxos treballaven, les botigues venien, i l'escola, l'única del poble, ensenyava; però el cert és que ningú s'estava de treure el nas de tant el tant per guipar l'horitzó. Aquella sensació de proximitat celestial augmentava per moments.
Passades les dotze del migdia van caure els primers flocs. L'excitació, encara continguda, va esclatar de cop. Està nevant! es sentia per tot els racons de la vila. La poca freqüència de l'esdeveniment era motiu de conversa a tot arreu. No cal dir que fou a l'escola on es produí el més gran esverament. Tots els alumnes es van amorrar a la finestra per contemplar com el cel es desprenia d'aquelles lleugeres volves blanques, com si s'hagués rendit a la contenció que fins llavors el dominava. Bocabadats, guaitaven l'espectacle abduïts per la morositat d'aquella miraculosa i màgica caiguda.
El professor, encomanat d'aquella il·lusió infantil, no va tenir més remei que deixar l'explicació de la regla de tres per un altre dia, i com un nen qualsevol també s'acostà al finestral per contemplar el panorama. Poca estona després, veient com una fina capa blanca gosava cobrir la sorra del pati, els donà permís perquè sortissin a esbargir-se. Ja us podeu imaginar la velocitat amb què els nanos van arreplegar abric i guants i van sortir esperitats cap a fora, en mig d'una cridòria espaterrant. Gràcies a la intensitat dels flocs que queien, cada vegada més grossos, aquella fina capa es va engruixir en un no res, i ben aviat començaren a rodolar boles de neu a tort i a dret.
El següent pas fou inevitable, primer van ser les cames, un parell de botifarrons desiguals que van donar pas a un cos totalment deforme. Tot seguit van sorgir dos braços massa prims i petits, per acabar amb un cap força proporcionat, i amb suficient espai per dibuixar-hi uns ulls i una boca prou convincents.
I ja em teniu aquí. I encara gràcies que van aconseguir una escombra com déu mana, perquè per nas, en lloc de la típica pastanaga, em van entaforar un carbassó que algú va xoriçar d'alguna botiga propera. Però què hi farem, poques vegades que faig acte de presència, tampoc voldria queixar-me massa.