Una nova generació

Un relat de: manel

"És hora de morir". Les darreres paraules de Roy Batty encara ressonaven en mig d'aquell silenci feixuc, com un eco poderós més enllà de la mort de la veu que les havia articulat. Assegut en mig d'aquell terrat, completament exhaust per l'esforç recent, i amarat per la inclemència d'una pluja gairebé irreal, Deckard contemplava amb incredulitat el cos inert de l'androide, una màquina d'aparença increïblement humana que no només no l'havia matat, sinó que li havia salvat la vida, mostrant una compassió digne del més noble dels homes. Aquest inesperat comportament havia aconseguit augmentar encara més la inquietud que tots aquells esdeveniments li estaven provocat. La feina estava enllestida, és cert, però lluny d'un esperat i merescut alleujament, l'angoixa encara dominava el seu estat vital.
Es posà dempeus vençut per una morositat desmesurada, com si, després d'una pausa mortal, el món només fos capaç de moure's a càmera lenta. Gaff l'observava no gaire més enllà. Havia arribat tard, potser esperant que el mort fos ell, i aconseguint així la seva posició que tan maliciosament cobejava. "Llàstima que ella també hagi de morir". La sentència el va tornar a la realitat, una realitat sostinguda amb prou feines per la presència de Rachael, la dona que, des de la distància, Gaff acabava d'amenaçar.
Ella l'estava esperant a casa seva. Havien decidit fugir plegats, deixar enrere aquest món tan incert i fosc, a la recerca de la llum que rectifiqués d'una vegada el camí de la seva existència.
Quan va arribar, la porta mig oberta l'alertà. Va entrar a l'habitació pistola en mà i amb tots els sentits activats. L'alleujament que poc abans se li havia negat l'envaí quan va descobrir-la estirada al llit, envoltada per un somni aparentment plàcid, el cos movent-se lleument al ritme d'una respiració tranquil·la i regular. Gaff, pensant que ben aviat també li arribaria la mort, i potser per evitar els mateixos remordiments que torturaven Deckard després d'eliminar la resta d'androides, li havia perdonat la vida. Però Gaff no sabia el que Tyrrell, assassinat poques hores abans pel mateix Roy Batty, víctima de les seves aspiracions divines, li havia explicat: Rachael era especial, sense data de caducitat.
Gaff tampoc sabia, i molt poca gent n'estava al corrent, que amb Rachael havia sorgit una nova generació encara més perfeccionada, dotada d'un passat més consistent, amb una infantesa, una família i uns orígens d'una solidesa prodigiosa. Però s'havia eliminat la força física que caracteritzava els Nexus 6, per anivellar-los a una realitat més humana i evitar la sospita que aquesta diferència els podia provocar. Perquè aquest era l'objectiu, el total desconeixement del seu origen artificial, el fet que havia provocat el daltabaix emocional de la seva estimada Rachael. La raó? Doncs que per culpa d'una estranya malaltia la raça humana estava en perill d'extinció, i els cercles reduïts que ostentaven el veritable poder, amb la intenció d'evitar el pànic que podia suposar la massificació d'una notícia d'aquesta mena, havien optat per aquesta solució. Aquesta nova generació no estava pensada per a les perilloses missions de les colònies exteriors, destí dels poderosos Nexus 6 i de la majoria dels androides que els havien precedit, sinó que s'estaven escampant discretament entre els humans que poblaven la Terra.
Tyrrel també li havia explicat que fins i tot ja treballaven amb èxit en el salt definitiu cap a una nova era de la humanitat, la creació d'una nova generació dotada de l'autonomia definitiva: la capacitat de reproducció. Tot allò havia abocat Deckard cap al dubte existencial de tot ésser humà: la seva raó de ser, si és que n'hi ha alguna. Perquè Tyrrel l'havia escollit precisament a ell com a confident? Aquell dubte, aquella por, era la causant que s'agafés tan desesperadament al present.
Va despertà Rachael. Ella li va somriure. Se'l mirava amb afecte, potser amb amor i tot, semblava haver superat el sotrac existencial que li havia suposat el coneixement del seu origen artificial, tota una vida escapçada de cop, la pèrdua sobtada, sense contemplacions, dels orígens capaços de donar alguna raó a l'existència. Partia de zero i Deckard significava un nou començament.
Es van abraçar. Deckard va percebre intensament l'estima d'aquella dona sense passat, un sentiment prou autèntic i profund per donar algun sentit a la seva pròpia vida. Sí, ell també se l'estimava, fos el que fos.

Comentaris

  • Hola Manel[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 01-02-2009


    M'has tocat la fibra; Blade Runner!
    Un punt de vista fantàstic per un final que dóna per una segona part a la novel·la, o d'una pel·lícula, com et diuen abans.
    També havia pensat algun cop que aquest podia ser el final que realment havia imaginat l'autor, però que en aquell moment de la història, ara fa uns quants anys, potser l'haurien titllat de infantil, ara, amb tots els avenços biotecnològics assolits, ja no sona tant pel·liculer.
    Has utilitzat un lèxic, en aquest relat teu, que dóna un alt nivell literària la història, i que et fa pensar que no desentonaria gens a l'original de les "ovelles tenen somnis..."
    Sols t'he vist una errada, en el penúltim paràgraf, on hi diu:
    "Va despertà Rachael".
    Potser hauria de dir: Va despertar Rachael.
    M'ha agradat mol el teu punt de vista.

    Ens veiem diumenge!


    Ferran

  • Moltissimes gràcies...[Ofensiu]
    Gess Artré | 29-01-2009

    per aquesta felicitació tant entranyable, que m'ha fet molta il.lusió.
    Una abraçada molt gran!

  • Ei, molt bona [Ofensiu]
    Màndalf | 24-01-2009

    aquesta ampliació de la història amb els humans en perill d'extinció, molt bon relat. Si el Ridley ho llegís encara s'atreviria a fer una segona part.

    Com que el John Wayne no tenia les cames tortes? I als dibuixos què? 8-)

    Salut amic

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de manel

manel

97 Relats

433 Comentaris

87941 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Potser ja ha arribat el moment de canviar la meva biografia.
El problema és que encara vaig néixer al 66 i encara visc i treballo a Girona.
Per tant, des d'aquí us convoco a una pròxima revisió dels fets.

"Plaers:

El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d'entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable."

Bertolt Brecht