Joiosa tradició

Un relat de: manel

-Aquí la tens
-Oh mare, que n'és de maca!
Tot i els esforços per dissimular-ho, el cert és que va trobar-la cursi i antiquada, lluny dels gustos d'una jove amb un pírcing al nas, els dits atapeïts d'anells de colors i amb un gavadal de cèrcols de plata penjant agosaradament d'ambdues orelles.
La seva mare va somriure amb sornegueria, coneixia prou bé la seva filla per saber quan feia comèdia, però va seguir amb el ritual:
-Fixa't-hi bé, és una agulla de pit artesanal, guaita amb quina habilitat està fet tot l'entramat que li dóna la forma de flor, quina filigrana tan fascinant, i com anhela la llum la pedra vermellosa que la corona. Ja sé que potser no és del teu estil, però pensa que va pertànyer a la teva besàvia. Li va regalar el teu besavi poc abans de casar-se, i la va lluir orgullosa durant la cerimònia.
Encara era massa jove per copsar plenament el valor sentimental d'aquella peça, però mostrava un interès prou legítim, segurament fruit del respecte que li mereixia un record carregat de tanta tradició familiar.
-La teva besàvia li va donar a la teva àvia dies abans del seu casament, i ella me'l va donar a mi quan em vaig casar amb el teu pare.
-Però jo no em caso, mare, només me'n vaig a viure amb l'Eduard.
Ho va dir amb el cap cot, acompanyant les paraules de certa turpitud, com si el fet de no voler legalitzar la seva situació fos desmereixedor d'aquell regal.
-Ja sé que no et cases filla, però ve a ser el mateix, no creus? Tampoc et demano que te la posis, només que la guardis com el que és, un record que ha anat passant de generació en generació entre les dones d'aquesta família. Ves a saber, les modes canvien, i potser d'aquí uns anys tornarà a ser ben actual, i llavors quan te la trobis oblidada en algun calaix te la miraràs amb uns altres ulls.
La va desar novament a la caixa, amb molta delicadesa. .
-Té, és ben teva. Guarda-la, només et demano això.
La seva filla no combregava gaire amb aquesta mena de costums, però va acceptar-la de tot cor. Es van fondre en una dolça abraçada.

Quan la mare es va quedar sola els records se la van emportar. Va retrocedir temps enrere, quan una mossa d'uns vint-i-cinc anys, vestida amb texans mig estripats i guixats amb bolígraf, i una brusa blanca sense coll, molt ample i masculina, rebia de la seva mare aquella mateixa agulla de pit. Tampoc s'esqueia massa amb el grapat de braçalets que dringaven dels seus canells, ni amb un coll encerclat de collarets de tot tipus, i també la va acceptar amb certa fredor. No havia estat capaç d'entendre fins ara mateix, gairebé trenta anys més tard, i amb els ulls mig plorosos d'emoció, la immensa felicitat que aquella dona devia sentir aquell dia, pel sol fet de poder-li lliurar aquella joia.

Comentaris

  • per en manel[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 24-04-2009 | Valoració: 10

    Hola manel en minúscules, els teus relats es poden escriure en mayúscules. Bé, bromes apart, m'ha agradat llegir-te, ha sigut un plaer, com el que ahir vaig tenir en conèixe't amb la Mercé Bellfort. T'he afegit als preferits.
    Salutacions
    Rafel

  • Fabulós retrat social![Ofensiu]
    Romy Ros | 11-03-2009

    M'agrada llegir estampes socials i si a més van acompanyades de diferents visions generacionals encara és més interessant: la vida és cíclica i el que ara et sembla que no faras en un futur, quan arribes a la quarentena t'apropes més als teus pares.
    Genial!

    Romy Ros.

  • Claritat prosaïca[Ofensiu]
    angie | 26-02-2009

    Dels teus contes només se'n poden dir quatre coses : rítmics, ambientats, elegants i sense palla. En tot el relat no ens oblidem de l'eix central, perquè no ens apartem. Les diferències generacionals mai són tan grans com ens pensem en l'adolescència, època de rebels i negacions.
    Sempre hi trobo un bri de sentimentalisme en la teva prosa, i m'agrada.
    Un petó!!

    angie

    PS: a veure si la petem més sovint!!!!! em va fer molta il.lusió conèixer-te, de debó!

  • Felicitats pels narradors![Ofensiu]
    nuriagau | 11-02-2009 | Valoració: 10

    Després de la lectura d'aquest relat, també m'ha vingut al cap la frase que t'ha apuntat el Maurici al seu comentari: "ja ho entendràs quan siguis gran"

    Un relat narrat d'una forma brillant. El tema del repte està ben tractat i les paraules claus passen desapercebudes.

    Segons el meu parer, un element clau d'aquest relat és el narrador. Un narrador omniscient que va comunicant al lector allò que pensen i senten les dues protagonistes de la història. Les frases de diàleg que pronuncien ambdues no es corresponen amb els seus pensaments.

    Felicito els dos narradors: l'autor i el del relat!
    Felicitats per haver guanyat el repte!

    Núria

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de manel

manel

97 Relats

433 Comentaris

89586 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Potser ja ha arribat el moment de canviar la meva biografia.
El problema és que encara vaig néixer al 66 i encara visc i treballo a Girona.
Per tant, des d'aquí us convoco a una pròxima revisió dels fets.

"Plaers:

El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d'entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable."

Bertolt Brecht