Supositori Efervescent

En Ramon era el més petit del grup. Jo no sé si era per mal criat o de la mateixa bèstia, però era poruc i vivia obsessionat per les malalties, qualsevol cosa que notava al seu cos li semblava l'avís d'una malaltia mortal. De totes maneres als onze anys era un noiet força simpàtic i també innocent. Ens l'estimàvem però no podíem deixar de fer-li bromes que es prenia amb un bon humor poc habitual, malgrat que algunes vegades ens vam passar.
Aquell any, potser era que algun de nosaltres tenia malastrugança, però cada vegada que anàvem d'excursió feia mal temps, mal temps pels humans de poble o ciutat, no pas pels pagesos, que ja els agradaria que alguns amb la nostra sort anéssim de tant en tant a fer una volteta pels seus camps sota la pluja.
Aquell dia va ser pitjor del normal, llamps i trons per tot arreu, quantitat d'aigua que es va convertir en neu a mida que es feia fosc. El camí va començar tot ple de fang i molt abans d'arribar al refugi es va anar cobrint d'una capa de neu que al final feia un pam.
En Ramon des del començament que posava cara de pomes agres. Per evitar perdre'l en Xavier, el monitor del grup que era un estudiant de medecina de vint anys, tancava la marxa i no deixava que es retardés com a la darrera excursió.
Però ben aviat van començar uns altres problemes:
-Tinc els peus mullats…
-No hi podem fer res, ja te'ls eixugaràs al refugi, no trigarem gaire -va contestar algun de nosaltres.
-Segur que no ens caurà cap llamp pel damunt? -va continuar al cap d'una estona.
-No t'amoïnis, et volatilitzaria i ni te n'adonaries -va dir un altra dels companys, mentre els que estàvem prop afirmàvem amb el cap amb cara de preocupació.
-Tinc mal de coll -una d'aquestes era el que esperàvem tots.
-Ara hem de seguir, no et preocupis que en Xavier, que és metge, quan arribem et posarà una injecció que t'ho curarà…
La cara de terror del pobre Ramon quasi ens fa riure. Ho confesso, sóc així de dolenta i m'agraden aquesta mena de bromes.
Al cap d'una estona tossia contínuament. Aleshores vaig intervenir jo amb una mica de mala llet:
-En Xavier, a la farmaciola hi té uns supositoris efervescents, que curen la tos molt bé. El problema és que piquen molt.
-És que estic afònic.
-Hi ha unes injeccions molt bones per això -va continuar un altre dels nois-, quan arribem segur que en Xavier te'n posa una, la del mal de coll a una galta del cul, i aquesta a l'altra.
La cosa va continuar fins que vam arribar al refugi. Alguns voluntaris vam anar a buscar llenya sota la neu mentre que la resta arreglaven el sopar i s'eixugaven com podien.
Quan vam tornar, en Ramon estava en pijama, que era l'única roba seca que tenia, tremolant encara de fred i embolicat en el sac de dormir.
En Xavier havia obert la seva mítica farmaciola i havia tret una ampolla de xarop per la tos. En va omplir una cullera i la va passar a en Ramon, que el mirava amb cara de por. Es va fer un silenci i ens vam quedar tots contemplant l'escena sense sospitar el que ens esperava.
En Ramon va mirar la cullera, es va girar com per mirar-se el cul, i va preguntar:
-Per on m'ho foto?
El refugi no va anar a terra de miracle.