Sotsobra a alta mar

Un cop aplegats al vaixell, tots els mariners feien una glopada a l'ampolla d'aiguardent que circulaven. Era un beuratge malnat que sortia d'una de les factories que hi havia al port, fabricat a base de patates i blat de moro i que cremava el coll com una torxa encesa. Els mariners se la prenien per tal de combatre el fred, deien, tot i que si ho feien era engalipar l'esperit i fer passadores les crues nits de la mar. De fet era de nit quan sortien normalment a trenc d'alba, quan encara el sol no havia fet acte de presència. Es deien uns insults i unes desqualificacions que feien por d'escoltar. Sort que pel port no rondava ningú a aquelles hores que els pogués escoltat doncs segurament hagués girat cua en veure'ls amuntegats al voltant d'un foc encès dins un barril de ferro.
Un cop a la mar les travessies acostumaven a ser relativament plàcides. Com que no tenien res a fer en tot el jorn es dedicaven a fer-la petar i a llençar les cartes sobre la taula un cop i un altre. Les històries que s'explicaven entre ells eren la major part falses o de segona mà, doncs en realitat res no passava en mig del mar, i si algun cop havien tingut alguna història pròpia, es guardaven molt d'explicar-la i si algú demanava més del compte el caràcter esquerp sortia a la llum i s'acabaven les converses immediatament. Els mariners navegaven en un buc de transport de mercaderies que tenia a la seva bodega i a la coberta superior un bon grapat de peces metàl·liques prismàtiques que es gronxaven amb les onades sense que perillés mai la seva continuïtat a bord. De fet les que estaven col·locades més enfora feien patir una mica doncs semblava que qualsevol cop de vent o una onada malparida com les que hi ha al mar de tant en tant podria dur la càrrega al fons del mar, i tanmateix això no passava gairebé mai, només de tant en tant la tempesta era tan desaforada i l'onatge tan violent que alguna de les monumentals caixes es vinclava, trencava les cordes que l'estrenyien contra les altres i anava a raure primer a la superfície del mar, i després de deixar anar unes bombolles d'aire, dreturerament cap al fons inexplorat. Els mariners no lamentaven aquestes pèrdues doncs generalment eren llogats per obra i no els hi anava res de res en el transport de les mercaderies. La seva única tasca era la de mantenir la coberta i les bodegues lliures d'animals i netes, així com les estances dels oficials i altres cabines, alhora que ocupar-se de la defensa de la nau si es donava el cas que topaven amb pirates. N'hi havien, sobretot als mars de l'orient. Eren vaixells petits i potents que duien mercenaris retirats o guerrillers d'enfrontaments bèl·lics de la zona que com a darrera sortida es llançaven a atacar vaixells en mig del mar. El cas era que de vegades se'n sortien, el que donava peu a que d'altres intentessin la mateixa jugada, de manera que calia dur un bon grapat d'homes a bord que sapiguessin com fer anar un fusell i que no els hi manqués el valor per enfrontar-se en combat amb els dits pirates.
En realitat el problema de la pirateria era molt marginal, però empipava prou els transportistes, que veien com un navili que valia milions quedava sense amo a mercè de les corrents fins a estavellar-se a qualsevols penya-segats, tot per la cobdícia d'uns lladres que no s'enduien ni la desena part de les mercaderies que hi havia dins els vaixells. Algunes experiències negatives feien que tots els vaixells haguessin de dur una nodrida quantitat de mariners que no tenien cap tasca en particular assignada, doncs amb els mitjans moderns, ordinadors i localitzadors de tota mena, una sola persona podia manegar tot el buc sense cap dificultat. També estaven les tasques de descàrrega i càrrega, que si bé es podien deixar en mans dels empleats del port, no venia malament una ajuda per part de tota la gentada que viatjava al navili i que ajudava com podia movent per força les capses gegants de productes, mentre penjaven del cable de la grua.
Molts pics havien de romandre a port durant dies i fins i tot setmanes. Passava que una remesa important de contenidors s'endarreria pel motiu que fos, per exemple perquè l'empresa subministradora no havia pogut manufacturar el producte a temps, o bé perquè els transportistes no disposaven d'estol de camions prou com per fer la comanda a temps, o pel que fos. El cas era que si bé hi havia ocasions en que sortien a l'endemà d'haver arribat, a d'altres havien de romandre fins a un mes a la mateixa població. Alguns dels mariners es dedicaven al turisme, sexual en la seva major part, mentre que d'altres visitaven coneguts en aquell port. També hi havia qui es dedicava al contraban de tota mena d'espècies. Quan passaven pel nord d'Àfrica es carregaven de haixix, que després revenien als principals ports europeus. Si anaven pel l'orient no mancaven les caixes d'opiacis, si pel con sud altres substàncies conegudíssimes d'aquesta zona, que de nou als ports europeus revenien a deu vegades el preu de compra. D'aquesta manera feien un bon negoci, i com que els duaners feien l'ull gros si es tractava de quantitats petites, mai no tenien problemes. El que si passava es que algunes de les caixes eren propietat de grups de narcotraficants, i a dins passaven la droga. Dins de qualsevol cosa, com ara llonganisses, o tasses de vàter perfumades, o el que fos per tal que la policia ho trobés un comerç normal. De tant en tant algun delator informava a la policia dels procediments dels traficants de manera que es podien penjar una medalla interceptant la mercaderia i detenint els operadors al país. Havien de fer necessàriament un escorcoll al vaixell, cosa que posava en perill els petits tràfics que duien els mariners i el personal àdhuc el capità. Quan veien que la policia duanera d'operacions especials, que es diferenciava de la duanera normal i corrent pel color dels uniformes i per dur una mena de barret cap a un costat força ridícul, de seguida pretextaven una maniobra errònia induïda pel contramestre del port i allargaven el procés d'acoblament al moll uns minuts, suficients com per llençar per la borda les mercaderies de tots plegats, seguits d'un bus i una corda que feia de lligam entre tots dos elements. Sense que ningú no s'adonés, les mercaderies dels tripulants arribaven a terra en una altra part del port i, com sempre, els duaners i vigilants feien els ulls grossos si sentien el xipolleig del submarinista. En fi, que fos com fos cadascú tenia la seva dosi de narcòtics per tal de fer negocis i convidar els amics.
Com que tenien armes de foc a bord, els mariners es distreien disparant a tot el que veien. Quan eren a prop de la costa no deixaven passar l'oportunitat d'engegar un bon tret a un grup de gavines. Si la punteria no fallava alguna queia i si no tot l'estol es dispersava esverat per l'espetec de l'arma. Si veien dofins saltant a la mar, no faltava el mala peça que no provés punteria amb un d'ells, amb resultat de mort la major part de cops. Els altres companys del mort fugien aletes ajudeu-me en veure els que els hi esperava si romanien al costat del buc. Si veien balenes també en disparaven, sense arribar a matar-les doncs les perdigonades que engegaven els fusells eren insuficients per aquesta tasca. De totes maneres aconseguien d'espantar la balena que tornava a les profunditats insondables. I quan no hi havia cap animal a la vista a qui poder disparar agafaven una llauna buida de tomàquets o de préssecs en conserva i li disparaven fins que de tants forats que tenia queia a trossos. El capità s'emprenyava doncs no ho considerava civilitzat això d'anar disparant a tort i a dret tot el dia, però callava doncs sabia que era difícil trobar mariners preparats en els temps que corrien i que estiguessin tan disposats a la lluita i a la violència com aquells. Quan atracaven als ports africans situats a ciutats on la guerra assotava durant anys, s'agraïa de tenir mariners tan feréstecs. I quan arribaven a port al sud-est asiàtic en mig de revoltes i de lluites fratricides que esquitxaven tots els punts del país de destí, també tenia present el capità del valor del petit exèrcit que duia sota el seu comandament i que si calia rebutjava a cop de fusell qualsevol ofensiva de terroristes o rebels que es pogués produir. Esclar que només feien nosa als ports civilitzats d'Europa central o d'altres indrets, però calia no mirar-se les coses per la banda de les destrosses i multes que calia pagar en aquests països, sinó del fet que protegien la integritat de l'expedició quan veritablement aquesta era en perill. En fi, que el capità mirava sempre cap a una altra banda i no volia veure tots els excessos que duien a terme els seus mariners i oficials de baixa graduació.
Bé, de fet tota la tripulació eren oficials, doncs semblava que els galons esqueien bé als mariners i que, ja posats a donar títols amb que emplenar-se la boca no era cap despesa de saliva fer oficials de primera a tots els que habitaven el vaixell. D'aquesta manera quan es movien per les tavernes i llocs d'aquells que fa mal anomenar, podien exhibir els galons i les lluents americanes. Amb unes botes de mariner que els hi tapaven fins un centímetre per dessota dels genolls, feien petar els talons contra el terra per donar-se així més importància. Els pantalons de color blanc amb dues vetes vermelles i grogues a les bandes exteriors els hi donaven un toc mariner i de distinció que feia desfer de plaer les acompanyants que mai no els hi faltaven. A cada port s'encerclaven de noies de vida alegre que per unes copes i un suplement finals els hi feien tota la companyia que demanaven. Passaven amb ells tota la nit i fins i tot la matinada i el dia següent. Una cosa havia però quedat clara entre el capità i els seus mariners, que no volia dones a bord. Tanmateix, hi pujaven d'amagat, igual que les drogues i altres productes de contraban, i muntaven unes festes de por a la bodega de la banda oposada a on eren les cabines i el pont de comandament. Un cop tancada la po
rta de la bodega, les gruixudes parets insonoritzaven qualsevol escàndol de manera que el capità no se'n assabentava de res, i encara que ho hagués fet s'hauria fet l'orni per no voler problemes ni estrebades enutjoses amb el personal d'a bord.
Les noies marxaven al matí següent o potser al cap de dies, el que durés la festa que era amenitzada amb música a tot volum que emetia un aparell comprat a Taiwan d'oferta, i que xampurrava les cançons a través d'una altaveus d'un metre d'ample per dos de llarg i que per motiu de tots els sotracs que havia hagut de patir sonava a llauna més del que hom podria imaginar. Al final de la festa tots els mariners estaven baldats, i caminaven com animes en pena per la coberta a la recerca d'una mica d'aire fresc que els hi tornés les idees al cap. El capità també organitzava les seves festes amb els oficials i acompanyants de luxe, però no al vaixell.
Les celebracions el capità les feia a la comandància naviliera del port on hi havia festa grossa cada cop que entrava al port un nou vaixell. Havien de commemorar els dies de travessa pel mar. Els oficials que residien al port, com el pràctic i els capitans dels remolcadors no paraven, doncs cada setmana podien assistir a tantes festes com navilis arribaven. No donaven a l'abast, i sempre amb senyoretes fines que contractaven els capitans amfitrions de les festes. Hi corria el cava i els canapès amb caviar i tothom s'ho passava d'allò més bé. Mentrestant els mariners es recuperaven dels excessos dels dies passats i ajudaven en les tasques de càrrega de la embarcació, cooperant amb els treballadors del port que també havien estat convidats a la festa a la bodega. Al final tot quedava carregat i cada cosa a puesto, i quan tornava el capità i tot estava a punt, salpaven per encetar una nova aventura al mar que qui saps a quins confins de món els havia de dur i quins contratemps haurien de patir.