Soroll de fons

Què farem aquest Nadal, sense tu?
La pregunta que la mare em va fer encara ressonava a la meva ment, mentre, amb els ulls tancats, recolzava el cap a la finestra del taxi que em duia a l'aeroport.
Segons abans havia tancat la porta del cotxe i m'havia acomodat al seient, amb els braços creuats sobre el pit i el record, encara fumejant, del cafè amb llet que m'acabava de prendre, mentre observava la cara entristida de la meva mare, calent a la memòria.
-No ho sé, mare, suposo que fareu exactament el mateix.
-Però si tu no hi ets, si te'n vas... no pots faltar per Nadal, fill!
-Mare, no ens veiem en tot l'any.
-Precisament per això! Abans, almenys, ens veiem per aquestes dates.
-I per què han de ser aquestes dates? Per què no en qualsevol altre moment? L'any té tres-cents seixanta cinc dies, què té d'especial el vint-i-cinc de desembre, si es pot saber?
El taxi s'aturà en un semàfor. Afortunadament, el taxista no era dels que parlen gaire. Es limitava a escoltar els brunzits de l'emissora que, de tant en tant, prenien la forma d'una veu femenina presonera de l'estàtica i demanaven per alguna unitat lliure prop d'un carrer de nom inintel.ligible.
Vaig mirar novament per la finestra. Pensant, per a mi mateix, que, malgrat haver deixat enrere la meva mare decebuda, jo tenia raó. Vaig respirar sonorament pel nas, observant l'exterior guarnit i il.luminat amb desgrat. Llums de nevera, de pinyata, d'artifici, penjant pertot, arbres amb boles de colors, pares Noel vestits amb els colors de la Coca-Cola, ja és Nadal al Corte Inglés, gasteu una mitjana de set-cents euros, que no teniu, i reuniu-vos al voltant d'un àpat impossible i innecessari, que, probablement, abans dels cafès, ja us estareu llençant la mateixa bateria de retrets i estupideses de sempre per sobre, i fins la propera.
No, jo cada cop estava menys disposat a passar per aquest tràmit, cada any més depriment, observant la decrepitud cada cop més accentuada de les relacions familiars, tan fredes com els llums nadalencs, tan buides com les figures del naixement que, malgrat tot, la mare s'entestava a muntar, indefectible, sobre el moble del menjador.
Havia acceptat la corresponsalia justament per aquest motiu. Volia allunyar-me de la falsedat i de la buidor, volia anar a llocs als quals giràvem l'esquena any rere any, tapant-nos els ulls amb bombolles de cava, i les oïdes amb col.leccions de grans èxits d'algun artista supervendes.
Potser em transformaria en una imatge més del Nadal, de totes maneres, el corresponsal que dona la nota de realitat en un telenotícies de migdia, mentre a les llars opulentes preparen el vermut abans dels canalons de Sant Esteve, o la sopa de galets, una connexió ràpida abans de la informació del temps i la pel.lícula de la tarda, una pel.lícula de tema nadalenc, evidentment.
Segur que ho seria, i el més probable era que ni a casa meva em reconeguessin, transformat el televisor en un soroll de fons gairebé tan inintel.ligible i inevitable com l'emissora del taxi que em duia a l'aeroport.
En arribar, el taxista es va girar per dir-me l'import del viatge i per obsequiar-me amb tota una frase carregada d'originalitat:
-Qué, ¿vuerve a casa por Navidá, como er Armedro?
-No -li vaig respondre-, aquest Nadal l'hauran de passar sense mi.