Som una màquina de relatar

Un relat de: aleshores
Anava a titular aquesta aportació a la màquina col·lectiva de fer literatura que és relats: «Mirant-me el melic amb indolència» És cert que es tracta d’un repte sobre el repte, com a la tele quan parlen dels periodistes que la fan. Però me n’ha adonat primer d’una cosa i després d’una altra. Us explico.
D’antuvi havia deixat sortit el “relataire” emprenyat o “pparanoide” que porto a dins del subconscient i que deia: No s’escriu al repte perquè no llueix per al meu nivell. És una pèrdua de temps. Tot i que sé que triomfar és gairebé impossible en aquest camp on tant gent bona ja ha escrit, amb poc d’èxit. Però jo persisteixo per si això fos un episodi fortuït i ben aviat la meva estrella canviava. Per altra banda, està monopolitzat per uns quants que es tenen simpatia. S’enfaden si no guanyen? (Això és una provocació, ho sé) perquè el seu somni queda en entredit. Però no puc dir res perquè no és qüestió de fer-se enemics en persones que desprès puc necessitar en aquesta tasca d’escalar fins a les màximes cotes de la literatura catalana: jo t’ajudo, tu m’ajudes, a pujar. Els que hi escriuen, relaten amb més o menys habilitat situacions personal que, en general, tenen més de patetisme que de literatura. Però em controlo aquesta meva paranoia! O psicopatia, no ho sé: m’estic passant tres pobles, o més! Mitja dotzena.

Per contra, jo si que hi escric al repte, malgrat aquestes consideracions de les quals soc conscient, però per què?: per manca d’autoestima, ja que em considero de segona fila i se que mai arribaré (segur?) a escriure la poesia del dia de Nadal de ningú. Tanmateix, he escrit molt més del que em pensava o he escrit sobre coses de les quals mai no hagués pensant que parlaria. Xarrameca ben intencionada, això sí.

Ara bé, com deia, he canviat el títol, i amb ell tot l’enfocament (de debò?): al principi fou la comunicació. Ara l’hem trasbalsat i l’hem cosificat: tenim molts filtres entre nosaltres que no existien abans quan dir tonteries no era tan senzill! (per exemple aquesta aigualida “perorata”!): Què vol dir? Hem arribat al límit? Què proposaria? Dissoldre’l? No. Mai, malgrat tot, hi ha un esforç comunicatiu! Sabem, però amb el bisbe Berkeley que potser estem tot sols i tot el que veiem és un pur miratge. A això respondria aquest cataracta o reguitzell d’idees esbojarrades producte habitual de persones que treballen com una de sola o d’una que treballa com diverses. Per això, ara dic: «Hi ha algú més? O m’ho estic empassolant totalment jo sol?» Sí, hi ha algú. Prenc aquest postulat cartesià, per alguna banda hem de començar, i si no hi ha ningú com si hi fos. Fins a aquest punt hem arribat. (Visca!) No ens mirem el melic, ens comuniquem!!! Reduïts, això si a complicades expressions de personalitat que seran objecte d’estudi algun dia llunya (o no seran perquè tot desapareixerà) i reduïts en les nostres capacitats fins a ser un llunyà nick que gira en el nostre univers acompanyat d’altres nicks.

Però ara ha arribat el moment de defensar i trencar una llança en el pecat d’aquesta disbauxa literària. Un cop ja sabem que el que escrivim o veiem ens farà millors, des de la distància perquè ens comuniquem. (Existim i encara emetem senyals humanes: conservem-ho!) Defensem el nostre miratge: no gaudirem, no tindrem la terra promesa, no avançarem sense patiment i lluita, no valen desganades ofertes liberalitzadores i miradores de melic.
I ara arribo a la segona idea: som una màquina col·lectiva, una manufactura que treballa al compàs. No tenim l’art dels orfebres de la literatura, dels artesans que depuren i destil·len el pensament, però actuem cadascú amb la nostra aportació amb més potència col·lectiva, amb més ressò, que aquelles prestatgeries plenes de La Central però no llegides. (El capital de KM a relats!)
I del sexe què? direu alguns eixelebrats: aquesta passió que trastorna i transforma i ens deixa “turulatos”, per uns instants: ja n’hem parlat companys! Ja hem dit que estem sols amb una sola joguina i que cal compartir-la renoi, que no estem atents!

Comentaris

  • Sinceritat al poder[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-02-2017 | Valoració: 10

    Et felicito per la sinceritat d'aquest relat, d'aquests pensaments que poses per escrit. No tothom ho fa ni té la capacitat de fer-ho. els pensaments més amagats surten a la llum i ben escrits no fan mal a ningú, al contrari! Una forta abraçada i... a escriure!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: