Sol de mitjanit

Aquest no l'havia comentat, i mira que és del meu estil.

Simplement preciós, dibuixes i reflexes paraules i sentiments inexistents als versos, perquè no calen. La màgia i la tendresa dels mots, juguen per si sols.

Sento que hagis perdut el tren, em sento en gran part culpable!

M'ha encantat coneixer-te! Un petonàs!

Genial!

Com si fos un regal embolicat amb molt de compte que mentre el llegeixes es va obrint sol per la magia del moment... i aquest poema és això: un detall fet amb el cor que es llegeix sense adonar-se'n.

Realment felicitats per les lletres utilitzades i espero que continuis compartint aquestes sensacions amb els qui les llegim, gràcies per compartir-ho :P

Et seguiré llegint!
Una forta abraçada

Pol

M'has deixat sense paraules..

i amor
poesia sense paraules

Impresionant la quantitat de detalls que pots transmetre amb quatre lletres i mitja!

Per cert, visca els tecnòlegs escriptors!!!!!
jo ara acabo el batxillerat i l'any que ve aniré a la politècnica per fer industrials i m'encanta escriure de tot i qüestionar-me un munt de coses. Sempre és gratificant saber que no sóc l'únic extratarrestre del planeta

un plaer haver-te descobert i moltes felicitats!!!

Endavant i amb força!

Pol

Amiga Laia,
Acabo de llegir la teva carta. Jo si fossis alumne meva, i m'escrius un poema o un relat com sol de mitjanit o cala boadella, tindries un deu. Però jo no sóc el teu professor, i allò que dic són les meves opinions, i aquestes em semblarien buides si només t'afalago. Per fer això, ja no dic res.
Després, sobre això que em dius que he patinat. Jo he vist la teva foto, que ara tinc a la dreta de la meva pantalla, i m'has semblat, i encara em sembles, ben guapa. Per això ho he escrit. I ho he escrit, mitjançant una broma, perquè, com comprendràs, no t'he pas escrit per ser guapa. Així que no crec pas que hagi patinat. No et pensis pas, tanmateix, que estic intentant quelcom més que expressar allò que he cregut convenient. Estic feliçment casat. Però això no treu pas que siguis guapa. El dubte de si hi ha sorna en aquestes paraules, sincerament, m'ofèn. El meu correu és alfons.jimenez@udg.es, per si vols parlar de l'escriptura.

Benvolguda Laia,
Que bé que m'hagis contestat! Ja que, i has fet ben fet, m'has corregit un error, que en efecte tinc, i que agraeixo sincerament que te n'hagis adonat, prendré coratge, em fa falta?, per dir-te que sempre que escrius una preposició seguida per "que", aquest "que" va accentuat. Per exemple, en què o de què. També t'haig de comentar que en català els pronoms personals forts no s'escriuen: vaig anar amb ella, no és correcte, cal escriure hi vaig anar. Atenció amb això que és difícil.
El tant i el tan ja el coneixia bé. Però és aquesta terrible impaciència, que em fan no corregir els textos com caldria. En un altre meu relat, de quan era més jove, aleshores tindria l'edat que tens ara, hi ha encara moltes altres i molt més greus faltes d'ortografia.

T'explico els motius que m'han portat a fer-te el meu comentari. Jo tinc una beca d'investigació per la qual necessites notes molt altes. Doncs bé, jo a la meva carrera, les vaig treure. I tothom em felicitava, i jo em pensava que era quelcom que no era. Quan vaig arribar en el món de la investigació, les crítiques que em van fer, em van fer mal. Però són precisament aquestes crítiques allò que em fa esforçar-me, perquè mai més me les puguin tornar a dir. Per exemple: no em puc tornar a equivocar amb el tant i el tan, perquè sinó em farà tant mal com un cop de roc.

Sobre el teu poema. Com t'he dit em sembla un bon poema, i per això t'he escrit. Bé... A més, també perquè ets molt guapa (és broma, bé, no és broma que siguis molt guapa). Amb vint anys i escriure com escrius, en pots està orgullosa. Però, com comprendràs, no et puc dir: magistral, esplèndit, perfecte, un 10. Molts dels comentaris que et fan són així. I no ho puc dir, primer perquè la perfecció literària és un somni. Però també, perquè després pensaràs, ja no em queda res per aprendre. No necessito llegir, fet que és del tot primordial per aprendre, perquè les meves paraules encadenades una darrera de l'altre, com el sons d'una cançó, entusiasmen. Em miro i no miro els altres, perquè em valoren molt i molt bé.
Doncs, no!
En tot cas, em sembla realment ben trobat, això de les teves mans són millors poetes, a més de profundament eròtic. Però allò eròtic i sexual és com la poesia?

Bé, res més, només dir-te que no et pensis que sóc algú que em considero especial, i per això em veig capaç de criticar, sinó que sóc algú que considera la crítica com a una eina fonamental per seguir progressant.
T'he llegit el relat de cala boadella. És preciós, molt bo, però jo no hauria escrit l'última ratlla. Hi ha una falta que com la meva de tant i tan, coneixes molt bé, però també vas cometre. Saps quina és? Un petó fort, Alfons.

He valorat el teu relat. Et voldria haver posat un 9,5, però no m'ha estat possible. Tot entenent que entre el 9,5 i el 10 hi ha un oceà de distància per recórrer. Si vols, Laia, pots sortir de Cala Boadella.

Hola Àfrika,
Crec que escrius molt bé, i per això no et ficaré nota, ja que de cap manera voldria baixar el teu magnífic promig. No és pas, que consideri que és un mal poema, ni molt menys, però també crec que les notes aquí tendeixen totes a ser molt altes. Això no és pas dolent, però potser priva a la crítica de fer el seu sempre necessari treball.
Sobre el teu poema, que he llegit atentament, vull dir, en primer lloc, que és un poema ben escrit i això és molt. Això no obstant, hi ha algunes coses que voldria criticar. Comença el teu relat semblant-me tocant l'erotisme, ja que el besa els teus llocs feréstes. Després, en canvi, penso que perd força pel romanticisme. i afegeixo romanticisme que podria tocar temes més importants, no només paraules precioses encadenades una rera l'altre. És com un bonic quadre, saps que el pintor sap pintar, però a tu no t'aporta res, perquè no hi ha sensacions humanes essencials: dolor, soledat, idees, conceptes, etc.
Per últim, afirmes que ell és llum en la teva foscor. I a continuació relates que no et falta res, que tens un amor ple de rialles, etc., així, en conseqüència, semblaria ser que no hauries de tenir foscor, sinó que ets feliç.
T'he escrit tot això, perquè penso que realment escrius molt bé. I més que l'entusiasme generalitzat que tenen els comentaris cap als teus escrits, opino que la crítica, és allò que et pot fer avançar.
Un petó.

m'ha cridat l'atenció aquesta descripció del amor. Potser perquè crec que aquestes rialles associades a compartir un gest, una idea, una mirada plena de tot, un joc entremaliat, són tan vitals com excitants...

No em puc imaginar l'amor sense rialles de colors i pessigolles de llum...

Un acabament preciós i precís: les mans poden dir tantes coses! La poesia està viva més enllà de les paraules. I hi ha moltes maneres de ser poeta...

Tendresa, intensitat i força!
Bona barreja!

Molts petons!

romàntic made in heavy-metal... un poema agosarat (no em rendeixo als peus de ningú; quantes ho farien per moments d'èxtasi)... un poema atrevit com el sol de mitja nit... un poema d'amor però avisador (no amor com sigui)... un poema clar, decidit malgrat aquest món de dubtes... un poema de marca "Winslet, Afrika Winslet"
ptons i una abraçada!

Jaja, el titol m'encanta, tinc una canço(de la meva època que escrivia cançons cutres en angles castella i catala) k es titula midnight sun, xo no te ni pun d comparacio amb el teu escrit... vull dir el meu es fatal XD també hi ha una canço de Helloween(si no recordo malament) k es titula Midnight sun... x aixo mha fet gracia el titol...

Entran en matèria, crec que és un poema encisant! sincer i amb ganes de transmetre, posseeix la llum del sol de mitjanit(el meu sol com a bon mussolet) i sobretot m'encanta l'últim vers... realment aquelles mans deuen ser les millors poetes del món.

un petonas al nas!

na nit, tanquem les cortines o no podrem dormir del sol que fa...