Sol d'alabastre

Folrat el seguici de l'espera
amb fulles seques d'una tardor llunyana,
vesteix el dol de la nuesa,
un desesperat hàbit de malenconia vaga.

Conreat el neguit al camp sec, s'ofega d'ambrosia
com el primer habitant del nacre,
i l'instant s'ofega en roig, quan el crit alça la llança
dúctil que forada el caramel de la tarda;

Colèrica flama quadrada en ferro, oxidada,
nafrades passes romeves, arriben després
de milers de segles iteratius, exhausts
de tant peregrinar-te l'ànima.

Traspassa l'arc del cel un sol que sembla
fet d'alabastre. Cremant amb gel les mirades,
escampa la mort del temps
foradant l'èter amb punyals de flames blaves.