SERIA BONIC

SERIA BONIC
Seria bonic poder guardar els petons dins una capsa, ben posats, com els bombons. Seria bonic, de tant en tant, poder tornar-los a sentir als llavis, a la galta, al coll....Cadascú els tindria una capsa diferent amb la característica comú, subjectiva, de que seria la més bonica. De coloraines, transparent per poder veure’ls sense tocar-los, metàl•lica, de fusta gravada, folrada manualment amb paper o roba, amb motius que traspuessin sentiment. Potser hi hauria aquell petó amorós i preocupat de la mare sobre el front enfebrat quan, sargint mitjons, ens feia companyia al costat del llit, aquell primer petó, dolç i fugaç, robat o consentit, a aquella noia que no ens deixava dormir de nit i ens feia somniar de dia; petons humits evocant rebolcades de passió, petons tristos de comiat, petons joiosos de benvinguda; petons de pare, de fill, de nét, d’avi. I també aquells petons fets a la galta freda de qui ja no els podia sentir. Petons, petons, petons....
Seria bonic poder guardar les abraçades en un cos d’armari. Seria bonic poder retrobar aquell escalf, aquella sensació de pressió, aquella emoció afectuosa, tornar a sentir els copets a l’esquena o el suau refrec de la mà amiga. Hi guardaríem, només, les abraçades de debò, les de felicitacions sinceres, les de comiats tristos que treuen el tap del flascó de l’enyorança, - sempre tenen alguna cosa de tristesa, els comiats -, les de venturosos retrobaments, les de festes amb els amics. Potser tindríem el dubte, en alguns casos, de si guardar els petons corresponents a la capsa o amb l’abraçada. Tant mateix, ho guardaríem tot.
Seria bonic poder guardar les encaixades de mà. I les carícies. Ben posades potser n’hi hauria prou amb un parell de calaixos. O potser no. Podríem tornar-nos a emmotllar aquella mà de qui ens va caure tant malament però que no ens el vàrem poder treure de sobre i ara tenim la sort de que sigui el millor amic. I ens tornaria a semblar impossible que aquella mà fofa fos d’aquell que té les idees tan clares i en qui ens hem repenjat moltes vegades. Ens miraríem amb tendresa la mà de la mare que ens curava una esgarrinxada i ens eixugava les llàgrimes, tornaríem a sentir un calfred que ens baixaria per l’espinada amb les primeres “manetes” amb la persona estimada, i ens en faríem creus en sentir la mà d’aquell que ens va engalipar tantes vegades però que si no hagués estat per ell no hauríem fet ni la meitat de les coses de les que ara n’estem satisfets. Potser hi trobaríem l’encaixada amb aquell company de feina que, quan vas canviar d’empresa, sabies que potser no us tornaríeu a veure i et sabia greu. No hi faltarien, la maneta acabada d’arribar a aquest món que s’agafava al dit que li acostaves i la teva, que amb estimació i respecte, rentava el cos arrugat de la mare i notaves com els seus dies s’escolaven per entre el teus dits. I si posem un calaix més?
Seria bonic poder guardar les llàgrimes, això si, en dos flascons, sense barrejar-les. En un hi anirien les dels moments feliços: per haver acabat aquella competició, per haver aprovat una carrera, per assolir un objectiu o per superar un repte, aquelles que tant riure no podíem parar i ens pensàvem que acabaríem amb l’entrecuix mullat. Aquelles que sortien de la satisfacció de l’esforç, les que sortien dels ulls en demanar perdó sincerament i aconseguir-lo. L’altre flascó miraríem de no omplir-lo, però n’hi posaríem, i tant que n’hi posaríem. Comiats temporals però angoixants, comiats per sempre, potser serens, per haver fet mal sense voler, per haver-ne rebut, per haver-nos decebut, per tants errors.
I seria bonic poder tenir un gerro per posar un pom de records, una maleta per omplir de moments feliços, un sarró per a les rialles, i tota mena d’estris per guardar sentiments, emocions, entusiasmes, excitacions, festes,....
Si, seria bonic. Potser hauríem de començar a pensar a fer lloc per tenir el racó dels bons endreços.