Cercador
SENSE RECORDS
Un relat de: Alromat- Compartir:
SENSE RECORDS
Es va despertar. Estava estirat en un llit, panxa amunt. No reconeixia res del seu voltant. On era?
Al seu costat hi havia una dona asseguda, que es va aixecar i s'acostà cap a ell. La dona li va agafar la mà.
- Hola. Per fi t'has despertat. Ets a l'hospital. Recordes alguna cosa?
No recordava res. Ni tan sols qui era aquella dona.
- No. Que m'ha passat?
- Tranquil. Ja tindrem temps per parlar-ne. Ara has de descansar.
Es notava molt cansat i els ulls se li tornaven a tancar. Es trobava perdut. No recordava res. On era? Que li havia passat? Qui era aquella dona? Qui era ell?
Va tancar els ulls i es va tornar a dormir.
Quan es va tornar a despertar continuava estant a la mateixa habitació. No sabia si havien passat hores o dies de l'anterior cop que havia estat despert. De fet no estava segur si allò havia passat de debò o havia sigut un somni. Recordava una dona al seu costat dient-li que havia de descansar.
Però ara estava sol. No hi havia ningú més a l'habitació. Va mirar al seu voltant buscant alguna cosa coneguda, alguna referència on agafar-se. Però no podia recordar res.
Es va incorporar a poc a poc i es va quedar assegut al llit. En aquell moment es va obrir la porta de l'habitació i va entrar aquella dona.
Ella era l'unica cosa que podia recordar, però a la vegada tampoc sabia qui era ella. Però almenys ara estava bastant segur que aquella dona era real.
- Vinga! Ja et pots anar vestint perque marxem cap a casa. El metge t'ha donat l'alta.
No va saber que dir. Ni sabia qui era aquella dona ni sabia on era casa seva.
- Però on sóc? I a on anem?
- Ets a Suïssa. A Zurich. En un hospital. I anem cap a casa nostra. A Barcelona.
Sis hores després tots dos pujaven en un avió a l'aeroport de Zurich que anava cap a Barcelona.
Quan ja portaven uns minuts de vol ella el va mirar i li va dir:
- Potser ha arribat el moment de que et respongui algunes preguntes que em vulguis fer.
Ell tenia tantes preguntes que no sabia per on començar.
- Com em dic?
- Et dius Albert.
- I el teu nom?
- Jo em dic Cristina. Sóc la teva mare.
Allò el va deixar sobtat. Ell no recordava aquella dona de res d'abans de l'hospital i se li feia estrany pensar que era la seva mare.
- Per què era en un hospital de Suïssa?
-Això és una llarga història. El fet que no recordis res és normal perque és el que hem anat a fer a Suïssa. Esborrar-te la memòria.
- M´han esborrat la memòria? Com? Per què?
- Perque era l'única manera que poguessis oblidar coses que t'han passat i començar de zero. Si no, mai t'hauries recuperat. En aquest hospital de Suïssa t'han donat una segona oportunitat. Tenen un mètode experimental d'esborrar la memòria a les persones.
- Però......que havia d'oblidar?
- Albert, això, és el que no et puc explicar. Si no, no hauria servit de res venir fins aquí i esborrar-te els records. Tu ho vas decidir.
No entenia res però no va voler insistir amb el tema. Estava cansat i tenia ganes d'arribar a casa....o allò que li deien que era casa seva.
Quan van arribar a Barcelona van agafar un autobús desde l'aeroport fins al centre de la ciutat.
-Això és la Plaça Catalunya. Ho recordes? , li va dir aquella dona.
Va mirar al seu voltant però no ho reconeixia. Se sentia un desconegut en aquella ciutat on li deien que havia viscut sempre.
Llavors van agafar el metro per anar a casa seva. Uns vint minuts després per fi van arribar-hi. La Cristina va treure les claus i va obrir la porta del pis.
- Endavant! Benvingut a casa teva.
Va entrar i es va dirigir cap al menjador. Mirava al seu voltant buscant algun record de la seva vida en aquell lloc. Finalment, sentint-se impotent, es va asseure al sofà.
La Cristina es va asseure al seu costat:
- Com et trobes? Estàs bé?
- No recordo res. Em trobo fora de lloc. No sé qui sóc ni que faig aquí.
- No et preocupis. Jo t'ajudaré i estaré sempre amb tu.
Llavors li va posar una mà a l'espatlla i el va abraçar.
Dues hores després havien sopat i l'Albert era a l'habitació assegut a la vora del llit.
Llavors va entrar la Cristina a l'habitació i es va asseure al seu costat. Portava dues fotografies a les mans.
- Mira aquestes fotos. Hem de comprovar que l'operació hagi funcionat del tot bé.
Ell les va mirar. En una estava fent-se un petó amb una noia i darrera seu hi havia una espècie de torre molt alta. A la part de darrera de la foto hi havia escrites unes paraules: “París Juliol 2001”
A l'altra foto estava amb una altra noia en un lloc elevat i es veia tota una ciutat als seus peus. Darrera hi deia “Tibidabo Agost 2004”.
Qui eren aquelles noies? Abans que ho preguntés la seva mare li va dir:
- Totes dues van ser parelles teves però les dues et van deixar. Ho estaves passant molt malament i vas decidir que ho volies oblidar tot. Ara ja no les recordes ni les coneixes de res.
Però ell no podia deixar de mirar aquelles fotos i pensar en la felicitat que semblava tenir amb aquelles dues noies. Ara no es sentia feliç.
No sabia que havia passat, o perque l'havien deixat, però del que estava segur és que no havia valgut la pena esborrar els records en un intent de començar de nou. Ara començava una nova vida, però una vida construïda sobre un engany. Una nova vida de mentida. Sense records.
Es va despertar. Estava estirat en un llit, panxa amunt. No reconeixia res del seu voltant. On era?
Al seu costat hi havia una dona asseguda, que es va aixecar i s'acostà cap a ell. La dona li va agafar la mà.
- Hola. Per fi t'has despertat. Ets a l'hospital. Recordes alguna cosa?
No recordava res. Ni tan sols qui era aquella dona.
- No. Que m'ha passat?
- Tranquil. Ja tindrem temps per parlar-ne. Ara has de descansar.
Es notava molt cansat i els ulls se li tornaven a tancar. Es trobava perdut. No recordava res. On era? Que li havia passat? Qui era aquella dona? Qui era ell?
Va tancar els ulls i es va tornar a dormir.
Quan es va tornar a despertar continuava estant a la mateixa habitació. No sabia si havien passat hores o dies de l'anterior cop que havia estat despert. De fet no estava segur si allò havia passat de debò o havia sigut un somni. Recordava una dona al seu costat dient-li que havia de descansar.
Però ara estava sol. No hi havia ningú més a l'habitació. Va mirar al seu voltant buscant alguna cosa coneguda, alguna referència on agafar-se. Però no podia recordar res.
Es va incorporar a poc a poc i es va quedar assegut al llit. En aquell moment es va obrir la porta de l'habitació i va entrar aquella dona.
Ella era l'unica cosa que podia recordar, però a la vegada tampoc sabia qui era ella. Però almenys ara estava bastant segur que aquella dona era real.
- Vinga! Ja et pots anar vestint perque marxem cap a casa. El metge t'ha donat l'alta.
No va saber que dir. Ni sabia qui era aquella dona ni sabia on era casa seva.
- Però on sóc? I a on anem?
- Ets a Suïssa. A Zurich. En un hospital. I anem cap a casa nostra. A Barcelona.
Sis hores després tots dos pujaven en un avió a l'aeroport de Zurich que anava cap a Barcelona.
Quan ja portaven uns minuts de vol ella el va mirar i li va dir:
- Potser ha arribat el moment de que et respongui algunes preguntes que em vulguis fer.
Ell tenia tantes preguntes que no sabia per on començar.
- Com em dic?
- Et dius Albert.
- I el teu nom?
- Jo em dic Cristina. Sóc la teva mare.
Allò el va deixar sobtat. Ell no recordava aquella dona de res d'abans de l'hospital i se li feia estrany pensar que era la seva mare.
- Per què era en un hospital de Suïssa?
-Això és una llarga història. El fet que no recordis res és normal perque és el que hem anat a fer a Suïssa. Esborrar-te la memòria.
- M´han esborrat la memòria? Com? Per què?
- Perque era l'única manera que poguessis oblidar coses que t'han passat i començar de zero. Si no, mai t'hauries recuperat. En aquest hospital de Suïssa t'han donat una segona oportunitat. Tenen un mètode experimental d'esborrar la memòria a les persones.
- Però......que havia d'oblidar?
- Albert, això, és el que no et puc explicar. Si no, no hauria servit de res venir fins aquí i esborrar-te els records. Tu ho vas decidir.
No entenia res però no va voler insistir amb el tema. Estava cansat i tenia ganes d'arribar a casa....o allò que li deien que era casa seva.
Quan van arribar a Barcelona van agafar un autobús desde l'aeroport fins al centre de la ciutat.
-Això és la Plaça Catalunya. Ho recordes? , li va dir aquella dona.
Va mirar al seu voltant però no ho reconeixia. Se sentia un desconegut en aquella ciutat on li deien que havia viscut sempre.
Llavors van agafar el metro per anar a casa seva. Uns vint minuts després per fi van arribar-hi. La Cristina va treure les claus i va obrir la porta del pis.
- Endavant! Benvingut a casa teva.
Va entrar i es va dirigir cap al menjador. Mirava al seu voltant buscant algun record de la seva vida en aquell lloc. Finalment, sentint-se impotent, es va asseure al sofà.
La Cristina es va asseure al seu costat:
- Com et trobes? Estàs bé?
- No recordo res. Em trobo fora de lloc. No sé qui sóc ni que faig aquí.
- No et preocupis. Jo t'ajudaré i estaré sempre amb tu.
Llavors li va posar una mà a l'espatlla i el va abraçar.
Dues hores després havien sopat i l'Albert era a l'habitació assegut a la vora del llit.
Llavors va entrar la Cristina a l'habitació i es va asseure al seu costat. Portava dues fotografies a les mans.
- Mira aquestes fotos. Hem de comprovar que l'operació hagi funcionat del tot bé.
Ell les va mirar. En una estava fent-se un petó amb una noia i darrera seu hi havia una espècie de torre molt alta. A la part de darrera de la foto hi havia escrites unes paraules: “París Juliol 2001”
A l'altra foto estava amb una altra noia en un lloc elevat i es veia tota una ciutat als seus peus. Darrera hi deia “Tibidabo Agost 2004”.
Qui eren aquelles noies? Abans que ho preguntés la seva mare li va dir:
- Totes dues van ser parelles teves però les dues et van deixar. Ho estaves passant molt malament i vas decidir que ho volies oblidar tot. Ara ja no les recordes ni les coneixes de res.
Però ell no podia deixar de mirar aquelles fotos i pensar en la felicitat que semblava tenir amb aquelles dues noies. Ara no es sentia feliç.
No sabia que havia passat, o perque l'havien deixat, però del que estava segur és que no havia valgut la pena esborrar els records en un intent de començar de nou. Ara començava una nova vida, però una vida construïda sobre un engany. Una nova vida de mentida. Sense records.