RETROBAMENT A VENÈCIA

Un relat de: Alromat
RETROBAMENT A VENÈCIA

Era assegut en un banc al costat de la Plaça San Marc de Venècia. Li feia mal el cap i no pensava amb claredat. Intentava recordar que feia a Venècia. Hi havia anat tot sol, però aquesta no era la primera vegada que estava a Venècia. Ja hi va estar dos anys enrere amb la seva dona.
Recordava bé aquell viatge. Hi havien estat cinc dies passejant pels canals, pujant a gòndoles i vaporettos, i pagant un ull de la cara per un café a la Plaça San Marcos.
Eren feliços. De fet, van ser els seus últims dies junts i feliços.
L'endemà de tornar a Barcelona la seva dona va morir en un acccident de tren. Ella anava a treballar i el tren va descarrilar. Hi van haver 15 morts. Un d'ells, la seva dona.

Ara estava desorientat. Es va aixecar del banc i va anar caminant fins al mig de la Plaça San Marc. Com sempre la plaça estava plena de gent i de coloms. Hi havia turistes passajant amunt i avall. Se'n veien per tot arreu, la majoria formant grups nombrosos i tots amb les seves càmeres fotografiant tot el que veien sense importar si era bonic o no.
Va passar per davant la porta de la Basílica on hi havia una cua de gent inacabable. Va calcular que els últims potser trigarien mitja hora en poder entrar a dins.
Va girar a l'esquerra i es va ficar per sota les arcades que donaven tota la volta a la plaça i on estaven els famosos i caríssims cafés.
Mentre caminava s'anava creuant amb una gran quantitat de gent que no semblaven parar atenció a aquell home que passajava sol sense un rumb fix.

De sobte en una cantonada d'un carreret que donava a la zona dels canals, va veure una figura humana que el va deixar perplex. Li va semblar veure la seva dona. Sabia que això era impossible però tot i així va accelerar el pas per arribar a aquella cantonada on havia girat aquella dona. Quan hi va arribar, va girar la cantonada i va estirar el cap per veure si la veia. Mentre continuava caminant s'anava fixant en les cares de totes les dones a les que anava avançant. Ara gairebé corria.
Va arribar a un canal on hi havia un petit embarcader de gòndoles. Els turistes feien cua per pujar-hi mentre els gondolers cantaven o més aviat cridaven.
Va adonar-se que portava la samarreta plena de sang al costat dret. Com s'ho havia fet? No ho sabia.
Llavors, quan no sabia en quina direcció anar, li va semblar tornar a veure-la. Era a l'altra banda del canal caminant en direcció al Gran Canal.
Ell va creuar el pont sense pensar-s'ho.

Menys de cinc minuts va sortir dels carrers estrets i va tenir la imatge del Gran Canal davant seu. Era el canal principal de Venècia. Era ample com un riu i per ell circulaven els vaporettos que eren vaixells que feien la funció d'autobusos per poder desplaçar-se per la ciutat.
A la seva dreta hi havia el pont més famós de Venècia: el pont de Rialto. Aquest pont creuava el Gran Canal. Com que havia tornat a perdre de vista a la dona, va anar cap al pont ja que com una mica elevat podria tenir millor perspectiva. El va començar a creuar i es va aturar a la meitat per observar bé en totes direccions. Els vaporettos i les gòndoles passaven per sota seu oferint-li una imatge diferent.
Fianlment, va tornar a veure aquella imatge en forma de dona. Era a l'altra banda del canal de manera que ell va acabar de creuar el pont a correcuita.

No sabia si s'estava tornant boig. A qui perseguia exactament? A una dona que s'assemblava molt a la seva dona? A un fantasma? No ho sabia pero ho havia de descobrir.

Per fi va aconseguir acostar-se molt a la misteriosa dona. Va accelerar una mica més el pas i es va posar justa darrere seu. Amb el cor a mil per hora la va agafar pel braç.
La dona es va girar i ell va trontollar i va pensar que cauria a terra.
- Hola, Miquel. T'estava esperant desde fa temps- va dir la dona.
Era la Cristina, la seva dona morta feia dos anys.

Van passar uns segons en els que va ser incapaç de dir res. Finalment va treure forces i va dir:
- Cristina? Però tu ets morta? Com pot ser que t'estigui veient i estiguem parlant?
- T'has fixat en tota la gent que està passant pel nostre voltant?
- Sí, que els hi passa?
Abans que la Cristina digués res ell mateix va adonar-se. Tota aquella gent passava pel seu costat com si ells no fossin allà. Com si no existissin. Com si no els veiessin.
- Per què creus que tu em veus i jo et veig però ells no poden veure'ns?
De sobte va notar una punxada molt forta al costat dret del cap. Es va passar la mà per aquella zona i quan la va enretirar va veure que portava els dits plens de sang.
Llavors, ho va entendre tot. I ho va recordar tot.
El sopar amb els seus amics. El vi del sopar i les copes de després. Agafar el cotxe quan ell mateix sabia que no estava en les millors condicions. Aquella moto creuant-se en el seu camí. El cop de volant. Les voltes de campana. El cop terrible al cap.I la foscor.

Però ara s'havia retrobat amb la seva dona. I no es separarien mai més. Estarien junts tota l'eternitat i al lloc on van ser més feliços. O a l'útim lloc on van ser feliços.
S'havien retrobat a Venècia.


Comentaris